dimarts, 17 de juny del 2014

Primer homenatge institucional i públic al període republicà..


Diumenge 15 a les 12 del migdia, s'inaugurava la Plaça dels Alcaldes de la República.  
Familiars, la Comvif, i tots els membres del consistori van ser presents. També tan ciutadans, com diferents grups, i partits. Només amb la desapercebuda absència del Partido Popular. Partit que sempre va llençar porqueria sobre la iniciativa d'homenatjar els alcaldes Magí Girbau, i Josep Ros. D'això no en parlarem ara..

Per primera vegada, i coincidint amb el 37 aniversari de les primeres eleccions després de la dictadura (15-6-77). Ripollet, donava un pas important en trencar un tabú que sempre pesava sobre el període democràtic de la Segona República (1931-1939). Període truncat pel cop d'estat dels militars conservadors, i africanistes; que va desembocar en una guerra d'extermini contra la societat civil, i democràtica espanyola, i ,catalana. Un extermini que es va agreujar amb quaranta anys de fèrria dictadura.
Insistir amb el significat d'aquest extermini, i aniquilació, és estendre's sobre fets, i realitats que ja s'han tractat en aquest bloc, i que la Comvif ha mira't de repetir una, i altra vegada.  

La guerra es va emportar moltes  vides de ripolletencs, alguns dels quals encara continuen desapareguts. I el pitjor és l'oblit sobre ells, una mena de doble assassinat. Més d'un de cada deu ripolletencs va patir presó, exili, o mort com a conseqüència de la repressió. (les dades difícilment es descobriran, el pas del temps ha esborrat documents i testimonis). 
La majoria de la població, per no dir tothom, va patir les conseqüències de la dictadura: sigui pels càstigs, la pobresa inicial, o bé per la pèrdua de la memòria silenciada pel terror, i  l'estroncament de les oportunitats de formar-se cultural, intel·lectual, i professionalment. 
Que no dir de les malalties que van delmar la nostra població, cosa de la que tampoc, ningú en parla: malalties de la pobresa, i la misèria; malalties per manca d'atenció sanitària, i medecines, un cop desaparegut el sistema d'ajut públic.

L'homenatge del diumenge, i la visualització d'un espai a la memòria d'un període democràtic progressista, i avançat; va unir totes les forces polítiques locals, i els seus representants. Segurament, cadascú des del seu prisma, o el seu punt de vista. Fins i tot, des del seu interès particular. 
Però el bo és: totes les posicions són lícites, i enriqueixen l'acte d'aquest 15 de juny. 

Poques vegades, i menys en un període tan difícil i crític com el que avui vivim, s'ha donat a Ripollet aquest acord. La Comvif, vol agrair aquesta mostra de maduresa, i de consolidació de l'esperit democràtic (que tant ha faltat a la nostra societat al llarg de la història, i sobretot després de la dictadura). 
Això fa molt més important aquest acte del diumenge. Si durant 35 anys d'ajuntaments democràtics, poques vegades s'han donat aquestes circumstàncies, això demostra l'importància que tenia social, i moralment tirar endavant aquest homenatge. El qual és un punt de partida, una porta que s'obre; però també és la consolidació d'una realitat de la que tots podem treure'n lliçons, i també profit.

La frase escrita sota els noms de Magí Girbau i Josep Ros, la frase que vam escollir des de la Comvif, i que va acceptar la Comissió d'Honors i Distincions diu: Tothom al seu lloc, i Catalunya i la República al cor de tots. Pronunciada pel president Lluís Companys en plena crisi bèl·lica.  A banda d'honorar aquests alcaldes, i coincidir amb el seu ideari; és un crit a la responsabilitat del present. 
Per sobre de les ideologies a les que no s'ha de renunciar, tots vivim en un mateix espai, i convivim en una mateixa societat. Costa molt fer avenir els diferents interessos, i els diferents grups en uns mínims acords per millorar la democràcia, i la vida de tothom. Resta encara molt d'autoritarisme, el qual, es pinti del color que es pinti, vol imposar el seu criteri, per només imposar l'interès dels seus, sotmetent qui no hi estigui a favor. 
En aquest sentit els absents d'aquest acte en són un exemple, no cal tornar a començar.

Una mostra d'aquesta voluntat d'acord, és que des de la Comvif tampoc volem recordar tota la polèmica, i dificultats que s'hem hagut de superar aquests darrers cinc anys; des que el 14 d'abril del 2009 varem llançar la proposta. El fet més importat és l'acte, l'acord, i el compromís institucional que finalment ha aconseguit.