dilluns, 30 de desembre del 2013

Un silenci que perdura, i vol amagar els crims que incomoden les societats locals..

Testimoni d'una ciutadana britànica, acusada d'espionatge a favor dels aliats, empresonada a la presó de dones de Les Corts, a Barcelona, el 1942.
"Cada dia veies el terra de la infermeria sembrat de quinze o vint cossos de nens, morts de meningitis. Els nens queien malalts i morien; morien amb la mateixa facilitat que matàvem polls."
No sols morien els nens de malaltia sinó també per la intervenció directa espontània, de funcionaris: "Havia assistit a l'assassinat d'un nen davant dels ulls de la seva mare, el van agafar pels peus, i li van aixafar el cap contra la paret. La mare es va tornar boja, i cridava totes les nits".
Totes aquestes dones eren presoneres polítiques, empresonades en condicions inhumanes amb els seus fills. En els anys quaranta qualsevol podia anar a la presó, sols pel fet d'haver militat en una organització, o sindicat..
Poc es parla dels experiments del doctor Vallejo Najera cap dels Serveis Psicològics Militars. El comandant, i psiquiatra Vallejo Najera, va demanar a Franco crear el Gabinete de Estudios Psicològicos, l'objectiu principal del qual era la recerca de les arrels biopsicològiques del marxisme. Vallejo Najera, res a envejar a les aberracions dels nazis, volia provar: la inferioritat mental dels partidaris de la igualtat social, i política dels opositors; la perversitat dels règims democràtics que faciliten el ressentiment, i obren als fracassos socials amb polítiques públiques, a diferència dels règims aristocràtics on triomfen els millors; la brutalitat del fanatisme, la correspondència física entre la lletjor i la inferioritat, i l'esperit del mal.

Sempre sorprén que a l'estat espanyol des de l'arribada de l'anomenada democràcia, molts s'hagin afegit a la moda, promoguda per les institucions, de satanitzar el nazisme, o els règims forans. Però no hagin afrontat la realitat de casa, de davant dels seus nassos. Els motius poden ser les subvencions econòmiques que sempre han donat les institucions per parlar del nazisme i així evitar parlar del franquisme.. I com no, la rendibilitat política en una societat plena d'individus que es van fer a l'escalfor de la dictadura espanyola. O la rendibilitat social davant una herència d'impunitat construïda en la mentida de canviar e invertir la història. De la por de la generacions que van viure la brutal repressió dels primers anys, al silenci que van heretar els descendents dels vençuts, al nihilisme actual. Passant per les consignes de satanitzar el període democràtic republicà en base al treball de l'església, l'escola, i una llei invertida basada en la Causa General (el llibre de la mentides fetes llei).

dissabte, 14 de desembre del 2013

Un llibre que s'hauria de llegir..

Diuen que allò que hom no recorda no ha existit. Imagineu una estona que hàgiu perdut la memòria: tot el que forma part del vostre entorn, les persones, la ciutat, la casa on viviu, vosaltres mateixos tal com sou.. tot això deixarà d'existir per a vosaltres.
Aquesta qüestió de l'oblit i de la memòria és un tema inquietant i fonamental ensems per poder comprendre's entre éssers humans.És per aquesta raó que els règims dictatorials, més enllà de la repressió i de la violència, fan servir l'oblit com una arma ofensiva contra els que continuen creient en la llibertat. Mantenir en l'oblit, com si no haguéssim existit, tots aquells que aquests règims consideren com a llurs enemics, és condemnar a la pena de mort sense menester cap escamot d'execució.

Sofia Castillo García.

Recomanen aquest llibre, fàcil i amè de llegir, amb molts testimonis gràfics.. En ell esta compendiada l'actitud del feixisme espanyol des del primer moment de l'alçament, fins les presons i camps de presoners, molt més cruels del que se'ns diu, i massa poc coneguts. Tot passant per el primer exili, i pel comportament de l'estat francès.. L'autor ho coneix bé, fill d'exiliats, ciutadà francès de Tolouse. ( Tolosa de Llenguadoc). No és un llibre que profunditzi, ni ho vol. És el llibre ideal per refrescar la memòria o descobrir coses ignorades. Un llibre que seria ideal per totes les escoles del país.. Un punt de partida per després, si es vol, investigar o conèixer més a fons.

dimarts, 10 de desembre del 2013

Moció aprovada a Ripollet en el ple del dia 28 de novembre de 2013

MOCIÓ DE CONDEMNA ALS CRIMS DEL FRANQUISME I EN SUPORT A LA QUERELLA OBERTA A ARGENTINA


El juliol de 1936 la revolta militar encapçalada pel general Francisco Franco, va enderrocar els Governs legítims de la República, de Catalunya i d’Euskadi i va instaurar un règim totalitari feixista basat en la persecució, i aniquilació física dels defensors de la llibertat, de la justícia social i dels drets de les persones.

Aquest règim dictatorial, fou mantingut per l’exèrcit, l’oligarquia i l’església catòlica durant els següents quaranta anys, mitjançant la més ferotge repressió de qualsevol oposició, utilitzant per aconseguir-ho mitjans que es poden qualificar com a genocidi contra el seu propi poble.

Una política premeditada de tortura sistemàtica, assassinats i afusellaments a presons, camps, tàpies cementiris, cunetes, "passejos", condemnes a mort o a llargues penes de presó, reclusió en camps de concentració i de treballs forçats, sentenciades per jutges addictes al règim, disposats a aplicar les seves lleis feixistes en la més absoluta indefensió de les persones contràries al règim. En aquest sentit, s'ha d'esmentar el crim d'Estat que representà l’assassinat del President de la Generalitat Lluís Companys, escollit democràticament, que va ser detingut l’agost de 1940 per forces policials del govern de l’Alemanya nazi a instàncies d’autoritats espanyoles i amb col·laboració de membres de l’ambaixada espanyola a França. Aquest crim va ser utilitzat com càstig exemplar contra Catalunya i contra els seus desitjos de llibertat i democràcia.

Cap govern espanyol d’ençà de la transició al regim constitucional espanyol actual ha anul·lat les penes a les víctimes de la repressió franquista, per la qual cosa Lluís Companys i totes les persones afusellades (unes 192.000) i empresonades pel regim feixista del general Franco continuen essent considerades culpables per la justícia espanyola.

Després de la mort del dictador Francisco Franco, la lluita popular i la pressió internacional, va obligar als franquistes a un canvi en les formes, tot i que aquest canvi de règim va garantir i assegurar la impunitat a tots els que van participar i col·laborar dels crims del franquisme.

L’Estat espanyol, doncs, continua perpetuant un model únic al món democràtic d’impunitat dels crims del feixisme, emparat en la llei d’Amnistia de l’any 1977, que deixava sense cap mena de resposta els delictes de rebel·lió, sedició, denegació d’auxili i “els comesos pels funcionaris i agents de l’ordre públic contra l’exercici dels drets de les persones.”

A prop de quaranta anys de la mort del dictador, les famílies que venen reclamant justícia davant la impunitat del crims de la dictadura, han trobat en l'aplicació de la competència per jutjar crims contra la humanitat dins la justícia universal, tal com la justícia espanyola va aplicar amb el crims de les dictadures llatinoamericanes, l'assumpció com a competent de la justícia argentina. Així com la declaració del parlament de la República Argentina que considera com a prioritari jutjar el crims de la dictadura espanyola. En aquest moments una jutgessa argentina porta endavant una causa contra el franquisme i els seus protagonistes vius, per delictes de genocidi i crims de lesa humanitat. Delictes que ni prescriuen, ni poden ser amnistiats per cap tipus de "llei de punt final". Des d’instàncies internacionals, aquesta querella comença a esquerdar el mur d’impunitat del franquisme, contra el qual tantes persones i organitzacions de recuperació de la memòria històrica venim combatent des de fa anys.

Per tant, resulta un fet d’especial rellevància en la lluita per la Justícia, per la Veritat i per la Reparació dels danys causats als centenars de milers de víctimes del franquisme i contra la impunitat dels responsables dels crims d’aquells que encara són vius.

No podem oblidar noms dels ripolletencs afusellats pels franquistes com Josep Guimerà Fortuny, Miguel Gonzàlez Gómez, Juan Fernàndez Martos, José Fernàndez Alba, Isidro Martínez Pérez, Pedro Torres Sànchez, Juan Rodríguez Elvira, y Amador Carrillo Cazorla. D'altres morts a la presó com Ginés Serrano del Águila o Basili Querol Borràs. Sense deixar d'esmentar els qui foren deportats a camps d'extermini nazis com Pau Pallàs Alsina, Tomás Caballero Uribe, Josep Datzira Casamitjana, Juan Montesinos Uribe, Sotero López Tello; l'innombrable xifra de morts com conseqüència de la guerra, o a resultes d'haver patit empresonament i maltracte; les aproximadament 200 persones condemnades a presons o camps de treball, com els alcaldes de Ripollet Magí Girbau i Josep Ros; o centenars de ripolletencs interrogats, depurats o castigats com a conseqüència d'haver rebut el qualificatiu de “desafectos”.

És per tot el que s’ha exposat que els grups municipals COP-CpR i ICV-EUiA, a proposta de la Comissió de Víctimes del Feixisme de Ripollet proposen al Ple de Ripollet l’adopció dels següents acords:

PRIMER.- L’Ajuntament de Ripollet condemna la sublevació militar-feixista dirigida pel general Francisco Franco Bahamonde el juliol de 1936, contra el règim democràtic republicà legítimament constituït l’any 1931 així com també es condemna el règim dictatorial posterior que durant quaranta anys reprimí tot vestigi de dissidència i lluita per la llibertat, la justícia social i els drets de les persones.

SEGON.- En aquesta línia de compromís, l’Ajuntament de Ripollet manifesta el seu suport i adhesió a la Querella 4591-10, del Jutjat nº 1 de Buenos Aires, República Argentina, que gestiona la magistrada Maria Servini de Cubria per delictes de genocidi i lesa humanitat contra els responsables de la conculcació dels drets humans durant el franquisme.

TERCER.- Adoptar les mesures necessàries per garantir als represaliats i represaliades per la rebel·lió militar de juliol del 1936 i el terrorisme d’Estat del règim feixista l’exercici del seu dret a la VERITAT sobre aquell règim, per contrarestar els intents continuats de reescriure la història que vénen realitzant els hereus del franquisme; el dret a la JUSTÍCIA efectiva per tal de superar l’actual estat d’impunitat dels responsables del crims de lesa humanitat comesos durant la guerra del 1936 al 1939 i la repressió posterior fins al 1975; el dret a una REPARACIÓ digne i no discriminatòria, per les vulneracions causades als centenars de milers de víctimes del franquisme; i, per acabar, el dret de la totalitat de la societat a que s’implementin mesures de canvi sociopolítics, jurídics i institucionals com a GARANTIA DE NO REPETICIÓ i reclamar a l’Estat espanyol l’anul·lació de tots els judicis sumaríssims duts a terme durant el període de la dictadura per restituir la dignitat de les víctimes del franquisme.

QUART.- Denunciar que el règim franquista va assassinar directament els ciutadans ripolletencs: Josep Guimerà Fortuny, Miguel Gonzàlez Gómez, Juan Fernàndez Martos, José Fernàndez Alba, Isidro Martínez Pérez, PedroTorres Sànchez, Juan Rodríguez Elvira, i Amador Carrillo Cazorla. I indirectament els ripolletencs: Ginés Serrano del Aguila, Basili Querol Borràs,  Pau Pallàs Alsina, Tomás Caballero Uribe, Josep Datzira Casamitjana, Juan Montesinos Uribe, Sotero López Tello i d'altres que encara no es poden quantificar. Denunciar també que  molts ripolletencs encara consten com a desapareguts, o són desapareguts sense constar.

CINQUÈ.- Animar a la ciutadania a donar suport a la Querella contra els crims del franquisme, bé personant-se com a querellants, aquells que van ser directament represaliats durant el règim franquista o siguin parents dels que ho van ser, o bé manifestant la seva denúncia de la Dictadura i la seva adhesió a la Querella contra els seus crims i criminals.

SISÈ.- El Ple de l'Ajuntament de Ripollet se suma a la condemna per l'afusellament del president de Catalunya, escollit democràticament, en Lluís Companys i Jover; i demana a l'estat espanyol que anul·li la sentència del tribunal militar que el va jutjar sumàriament; tribunal que esdevingué il·legal en va situar-se per sobre de la legalitat, la justícia, i la democràcia.

dissabte, 7 de desembre del 2013

A l'estat espanyol hi ha hereus biològics i ideològics del franquisme enquistats

Diu Vilaweb Carlos Slepoy, un dels advocats argentins que porta endavant la querella contra els crims de la dictadura franquista davant la justícia argentina.

Per primera vegada es porta a terme un procés penal contra els responsables de la dictadura franquista. Les mesures que ha pres fins ara la jutgessa són importants i també ho és la decisió d'encausar i sol·licitar detencions internacionals dels torturadors. És la primera vegada, en quaranta anys de dictadura i trenta-set de democràcia, que s'encausa algun responsable del franquisme per crims contra la humanitat. 

La pressió social perquè a l'estat espanyol es donés suport a la querella ha estat un èxit, com ho demostra que el govern hagi emplaçat la justícia a actuar en el cas de les extradicions. També s'ha manifestat en el suport explícit dels parlaments català, basc i andalús i en el de més de cent ajuntaments, entre els quals Barcelona. I encara en el viatge que s'ha fet ara, en què hi ha un diputat català, diputats bascs i diversos querellants, com ara la germana de Salvador Puig Antich.

L'objectiu de la querella és ajudar a posar fi a la impunitat del franquisme, i creiem que s'han fet passes molt importants, que determinaran que en algun moment hi hagi jutges i fiscals espanyols que s'atreveixin a determinar que no pot ser que no siguin investigats aquells qui han pogut cometre crims contra la humanitat, oimés quan l'Audiència Nacional té procediments oberts per a perseguir aquests crims en uns altres punts del món. Les excuses que posa el Tribunal Suprem, com ara la prescripció dels delictes o la llei d'amnistia, són insignificants des del punt de vista del dret internacional i també l'intern. 

Aquesta querella és una conseqüència de la impunitat que hi ha a Espanya respecte dels crims del franquisme i és producte d'un gran moviment social que es va despertar fa temps. Un moviment que, alhora, hi dóna encara més força. 

Normalment, després d'una dictadura resta una presència molt forta d'elements de l'anterior règim en la democràcia. I això ha passat a l'estat espanyol. La manera com es va fer la transició, quan es decidí que no es jutgessin aquests crims i aquest genocidi i s'aplicà una política deliberada d'oblit i impunitat, ha determinat que, increïblement, no hi hagi cap responsable a qui un jutge hagi pres declaració. Això pesa com una llosa molt gran, i és el resultat del fet que hi hagi elements hereus (biològics en molts casos, i ideològics) del franquisme enquistats. I les víctimes del franquisme han consentit que aquesta gent ocupés llocs destacats en la política, l'economia i la justícia. 

Aixecar aquesta hipoteca és difícil. Però la querella argentina demostra que no solament és possible sinó que finalment es valora que s'acabi la impunitat. Per tant, també ajudarà a millorar substancialment la democràcia espanyola, que romandrà absolutament mutilada mentre no sigui capaç de fer justícia envers les víctimes d'una dictadura ferotge com la franquista. De la mateixa manera que temps enrere les actuacions de tribunals estrangers, com els espanyols, van ajudar a posar fi a la impunitat a l'Argentina, ara les víctimes de la dictadura franquista recorren a la justícia argentina. Avui a l'Argentina els nois estudien a l'escola què va passar durant la dictadura. Es fan homenatges, memorials i actes de record que no es farien si no s'hagués posat fi a la impunitat. I confiem que això també passarà a l'estat espanyol.



Carlos Slepoy, advocat de la querella argentina.
(Opinió recollida telefònicament per la redacció de VilaWeb.)

dijous, 28 de novembre del 2013

El ple de l'ajuntament de Ripollet aprova la moció de suport a la querella argentina..


El ple de l'ajuntament de Ripollet ha aprovat aquesta tarda, amb els vots a favor de PSC 7, COP-Compromís per Ripollet 4, CiU 4, i IC-EUIA-2. I l'abstenció del Partido Popular 4. La moció proposada per la Comissió en Memòria de les Víctimes del Feixisme de Ripollet, a través dels Grups Muncipals COP-Compromís per Ripollet i Iniciativa per Catalunya-Esquerra Unida i Alternativa. De Condemna als Crims del Franquisme i en Suport a la Querella Argentina..
Properament publicarem la Moció aprovada..

dimecres, 20 de novembre del 2013

Mig centenar de persones s'apleguen a la xerrada sobre la Querella Argentina a Ripollet..


Mig centenar de persones es van aplegar la tarda del 20 de novembre per seguir la conferència de Felipe Moreno, detingut i torturat durant la dictadura franquista. Moreno ha estat l'encarregat d'explicar minuciosament el desenvolupament de la causa contra els crims de la dictadura espanyola que se segueix a l'Argentina, davant la reiterada negativa de la justícia espanyola a investigar els crims qualificats per les Nacions Unides com de Genocidi, i de Lesa Humanitat. L'estat espanyol esgrimeix sempre la llei d'Amnistia de 1977 com a falç argument per impedir el judici als criminals franquistes. Una Llei d'Amnistia que va premiar de manera desigual, afavorint els partidaris de l'estat franquista, i perdonant, sense eliminar antecedents, a tots els anti-franquistes, que reberen unes minses indemnitzacions, més semblants a una coacció que a reparació.

A la xerrada també ha intervingut Jordi Font, membre de la COMVIF, que ha fet esment dels punts de contacte que hi ha entre l'Espanya actual, i l'Argentina de l'any 2000. En ambdós casos situacions d'impunitat que anaven de la mà de l'estat de corrupció, crisi, desigualtat econòmica, i desmantellament social. Que són essencialment fruït d'una mateixa impunitat: la dels poders econòmics, dels corruptes, i dels criminals o hereus de la dictadura.
Pobre Argentina! Ha dit Font. Si hagués seguit el model d'impunitat que encara patim aquí. Ara estaria com d'aquí 13 anys estarem nosaltres, si no hi ha un canvi de paràmetres socials, econòmics, i judicials.. En aquest sentit Las Madres i les associacions pels drets humans s'han convertit en la veu de la consciència a Argentina i a Llatinoamérica. Aquí sembla que la veu de la consciència són els que reclamen venjança i ma dura; penes infinites, i repressió.

LA IMPUNITAT PROPORCIONA A CERTS SECTORS CARTA BLANCA PER REPETIR EL PASSAT.
Moreno ha destacat que és molt important el moviment que esta havent-hi arreu de l'estat. Ha dit que hi ha esperances de trencar la impunitat. Les advertències de les Nacions Unides cap l'estat espanyol són elements que cal sumar. Felipe Moreno ha animat a seguir en la denúncia dels crims de la dictadura de Franco. Molts parlaments com el català, el basc o l'andalús s'han sumat a la querella, així com diputacions, i ajuntaments. Cal anar sumant més declaracions, i mocions. Ha dit Moreno
A la xerrada s'ha donat un toc d'alarma respecte a les noves lleis repressives, i punitives que vol aprovar el govern del Partido Popular. Sembla que ens volen conduir cap una mena de dictadura amb façana democràtica, o dictablanda. S'ha conclòs..
És important fer memòria, i treure a la llum tots el crims del feixisme, perquè ara més que mai, alguns semblen temptats a reproduir-los davant l'esperó que la impunitat els ha proporcionat.


dilluns, 11 de novembre del 2013

Xerrada a Ripollet sobre l'anomenada "Querella Argentina contra els crims de la dictadura franquista"


El proper dimecres 20 de novembre a les 19 hores, la Comissió en Memòria de les Víctimes del Feixisme de Ripollet, juntament amb l'associació El Local, organitza una xerrada per explicar les accions que s'estan duent a terme a l'Argentina per jutjar els criminals de la dictadura feixista espanyola encapçalada pel General Franco.

La xerrada tindrà lloc a El Local, carrer Monturiol número 32. Comptarà amb la presència de Felipe Moreno membre de la Xarxa de Catalano-Balear de suport a la Querella Argentina. El propi Felipe Moreno és querellant: va ser detingut, torturat, i empresonat per la Brigada Político-Social de la dictadura franquista.

L'anomenat Billy el Niño, un dels que hores d'ara ja reclama la justícia argentina juntament amb 3 policies-torturadors, va intervenir en la detenció, i mal-tracte a Felipe Moreno. 

Us esperem a tots, i totes en un acte que ve a coincidir en el 38 aniversari de la mort del dictador Franco..

dijous, 7 de novembre del 2013

Feixistes assalten despatx d'advocat querellant contra la dictadura de Franco..

El atentado a un abogado vigués llega al Parlamento

El BNG insta a la Xunta a actuar contra los que pintaron símbolos fascistas en el despacho de Gustavo García

El atentado que sufrió el despacho de Gustavo García, abogado vigués que defiende la investigación de los crímenes del fascismo, llegará al Parlamento gallego. El BNG informa a través de una nota que preguntará al Gobierno autonómico qué valoración realiza de los hechos y qué actuaciones llevó adelante ante la agresión que sufrió el letrado vigués por promover la querella en Argentina para investigar y juzgar los crímenes del franquismo.
Además, los nacionalistas también expresan su repulsa ante este ataque y reclaman que se actúe "desde todas las instancias" para perseguir a los autores de este atentado. El BNG considera "evidente que la agresión ha sido cometida por grupos fascistas". Como informa FARO en su ejemplar de hoy, el despacho de Gustavo García sufrió destrozos en parte del mobiliario y también fueron pintadas esvásticas y lemas como "Tortura al rojo" y "Viva el fascio".
Les coses sembla que no han canviat tant. Sempre que es planteja un judici contra elements de la dictadura feixista espanyola, no sols l'estat intenta impedir-ho, sinó que els elements d'extrema dreta fan acte de presencia de manera amenaçadora, i terrorista..

dimecres, 30 d’octubre del 2013

Reconeixement exemplar..

Alcalde y concejales fusilados en 1936 "vuelven" al Ayuntamiento de Aguilar de la Frontera

El Ayuntamiento de Aguilar de la Frontera (Córdoba) toma una medida pionera en Andalucía y nombra miembros honorarios de la Corporación Municipal al que fuera alcalde y a cuatro concejales fusilados en 1936.

Con un acto en presencia de los familiares de los ediles represaliados, el Ayuntamiento culmina así el acuerdo que tomó por unanimidad de todos los grupos municipales para restaurarlos en sus cargos de manera honorífica.

Una placa en el Salón de Plenos del Ayuntamiento dará visibilidad a partir de ahora a la memoria restaurada del alcalde y sus concejales.

Alcaldes y concejales de Aguilar de la Frontera en 1931
Alcaldes y concejales de Aguilar de la Frontera en 1931
José María León Jiménez fue, en 1931, el primer alcalde socialista de localidad cordobesa de Aguilar de la Frontera. Tras el levantamiento militar del 18 de julio de 1936, permaneció oculto, durante varios días al tener conocimiento de las detenciones y los asesinatos que se estaban produciendo. Huyó, junto a varios compañeros al municipio cercano de Los Arenales, donde su hermano Manuel le dio refugio. Pero en la madrugada del 25 de julio, fue detenido cuando se acercaba a su domicilio para ver a su mujer y sus hijos. "La vigilancia a la que fue sometida su casa, logró detenerlo y encarcelarlo en la cárcel de Aguilar de la Frontera hasta la madrugada del día 2 de agosto de 1936. Esa misma mañana, una semana después de su detención, fue sacado del cuartelillo, maniatado con alambres, junto a varios hombres y una mujer, subido a un camión y fusilado".
Ésta es parte de la biografía del alcalde que, junto a cuatro concejales más de Aguilar de la Frontera fusilados también en 1936, vuelven a formar parte ahora, a título póstumo y para siempre, de la Corporación Municipal de esta localidad. Y es que, de manera pionera en Andalucía, el Ayuntamiento de Aguilar de la Frontera ha formalizado su nombramiento como "miembros honorarios de la Corporación Municipal" para restaurar la memoria de estos cinco ediles.
Así, desde este viernes, José María León Jiménez y los concejales Antonio García Márquez, Antonio Cabello Almeda, Andrés Alberca Conde y Rafael Aparicio de Arcos, todos ellos fusilados en Aguilar de la Frontera y Córdoba capital tras el golpe de estado de 1936, vuelven a figurar como miembros del Consistorio del que fueron apartados.

Acuerdo por unanimidad de la Corporación

Este nombramiento viene a culminar un proceso que el Ayuntamiento de Aguilar de la Frontera, gobernado actualmente por Izquierda Unida y comprometido con la recuperación de la Memoria Histórica, inició el año pasado con la incoación de un expediente a propuesta de IU para restaurar en sus cargos de manera honorífica al que fuera alcalde y a cuatro concejales en 1936. En junio de 2012, en votación ordinaria y por unanimidad de todos los grupos políticos en el Pleno, se aprobó esta propuesta que ahora finaliza con el acto de restauración de la memoria de los ediles fusilados.
Con la presencia de familiares de cada uno de ellos, trasladados desde ciudades como Sevilla, Barcelona, Madrid o Córdoba donde ya tienen su vida, el Ayuntamiento de Aguilar de la Frontera muestra así, en un acto institucional y solemne, su reconocimiento y el de todo el municipio a estos cinco miembros de la Corporación.

Reconstrucción y certificados de sus biografías

En este tiempo, la Asociación para la Recuperaciónde la Memoria Histórica de Aguilar de la Frontera (Aremehisa), ha colaborado en la elaboración del expediente que el Ayuntamiento ha manejado para tomar esta decisión y ha trabajado en la reconstrucción de la biografía de estos represaliados de manera que quedaran certificados los acontecimientos de 1936, como cuenta a eldiario.es/andalucia su presidente, Rafael Espino.
A su juicio, este acto es una muestra del "honor para con las personas con las que esta sociedad mantiene una enorme deuda de gratitud y reconocimiento público e institucional" como fueron el alcalde y sus concejales antes del Golpe de Estado de 1936. Se trata de restaurar la memoria de "aquellos hombres y mujeres a los cuales en el ejercicio de su deber democráticamente alcanzado, les fue arrebatada la vida de forma tan vil y cobarde. De forma tan injusta y premeditada", señalan desde Aremehisa.
Con este acto pionero en el reconocimiento y la restauración de la memoria de quienes ocuparon un cargo público y fueron represaliados por ello, se lleva cabo "una obligación pública y moral con ellos, para recordar su compromiso, esfuerzo y entrega".

"Es una obligación que nos atañe a todos"

Desde Aremehisa reconocen, igualmente, la dedicación del entonces alcalde y sus concejales "para mantener viva la llama de la igualdad social, los derechos laborales y la libertad, con su lucha por su dignidad de hombres libres, sin los cuales no hubiese sido posible conocer la España democrática que hoy conocemos".
Para esta asociación que viene trabajando desde hace años en la recuperación de la Memoria Histórica, no deja de ser "un orgullo" que la administración local, el Ayuntamiento de Aguilar de la Frontera en este caso, haya hecho este trabajo y se ponga al frente del reconocimiento social a los ediles fusilados.
"Es una obligación que nos atañe a todos nosotros, a las instituciones públicas y a sus familiares. Porque la justicia y la recuperación de la memoria van unidas de la mano y son un buen ejercicio de normalidad democrática, de verdadera y plena libertad", reflexionan.

dissabte, 26 d’octubre del 2013

Homenatges a les Brigades Internacionals..

Barcelona homenatja les Brigades Internacionals en el 75è aniversari del seu comiat

Els màxims representants d'ERC, EUiA, ICV, PSC, CONC i UGT, juntament amb el batlle de la ciutat, recorden els milers de brigadistes de tot el món que van defensar la república


Com cada any per aquestes dates, el monument a les Brigades Internacionals que hi ha a la boca nord del Túnel de la Rovira de Barcelona ha rebut representants de partits, associacions i particulars per a homenatjar els milers de voluntaris de tot el món que van decidir participar en la guerra del 1936-1939 en favor de la república i contra les forces sedicioses del general Francisco Franco. L'homenatge d'enguany, a les onze del matí, era especial perquè dilluns farà setanta-cinc anys del multitudinari i emotiu comiat dels brigadistes a Barcelona, on la dirigent comunista Dolores Ibárruri va qualificar-los de 'llegenda, exemple de solidaritat i herois de la democràcia'.
Tot i això, molts desmobilitzats van patir repressió als seus països o, senzillament, van tornar a agafar les armes contra el feixisme en la Segona Guerra Mundial.


L'homenatge d'avui consistia en les intervencions dels secretaris generals de partits i sindicats que representen actualment algunes de les formacions que van acomiadar el 28 d'octubre de 1938 les Brigades Internacionals als carrers de Barcelona: Oriol Junqueras d'ERC, Josep Nuet d'EUiA, Joan Herrera d'ICV, Pere Navarro del PSC, Joan Carles Gallego de Comissions i Josep M. Álvarez d'UGT. També hi ha actuat el Quartet Brossa i els membres del musical Goodbye Barcelona, que es representa aquests dies al Teatre del Raval i que va justament del comiat de fa setanta-cinc anys. L'acte s'ha tancat amb els representants de l'Associació d'Amics de les Brigades, el Memorial Democràtic i el batlle de Barcelona, Xavier Trias. També hi eren brigadistes britànics, a més d'un grup de ciclistes del clubClarion, fundat el 1895 a Anglaterra, alguns membres del qual van formar part de les Brigades Internacionals i van morir a la guerra.



Pedalant en memòria de les Brigades Internacionals



Pedalada a pedalada, superant desnivells i el cansament acumulat, un grup de ciclistes del veterà club anglès Clarion ha volgut reivindicar la memòria dels tres joves companys seus de club que van perdre la vida lluitant contra el feixisme a la guerra del 1936-1939 i també de les Brigades Internacionals, de les quals formaven part. Durant nou dies han recorregut els sis-cents quilòmetres del trajecte entre Bilbao i Barcelona, per arribar a l'acte d'avui. Amb la seva acció també volien reconèixer la població catalana i espanyola per haver plantat cara al feixisme i haver defensat la democràcia davant la passivitat internacional.



Lluint un maillot amb els colors de la bandera tricolor de l'Espanya republicana, guarnida a les mànigues amb el lema antifeixista 'No pasarán', eren mitja dotzena de ciclistes, homes i dones de diferents edats. Representaven el National Clarion Cycling Club, un club que va arribar a tenir més de vuit mil socis que va néixer al final del segle XIX per organitzar sortides de lleure i fomentar l'activitat esportiva vinculada al ciclisme a la Gran Bretanya. Quan va esclatar la guerra, tres dels seus membres no van dubtar a deixar la família i la feina per defensar els valors que encarnava la lluita contra el feixisme i la defensa de la legalitat republicana.



El viatge de Bilbao a Barcelona ha estat l'homenatge del club a aquests joves socis de poc més de vint anys que van deixar la vida en llocs com Madrid i l'Ebre, les restes dels quals no s'han pogut localitzar.



Entre els ciclistes hi havia el veterà Charles Gibson, que a més de soci del club Clarion és tresorer de l'International Brigade Memorial Trust, una organització dedicada a preservar i difondre la memòria dels lluitadors antifeixistes vinguts de tot el món: 'La meva impressió d'aquest viatge és que la gent recorda molt més la guerra, que valora molt el sacrifici de les Brigades Internacionals ajudant el poble espanyol a defensar la democràcia. A la Gran Bretanya, actualment, hi ha cada vegada més memorials dedicats a commemorar les víctimes de la Guerra Civil espanyola. És un capítol de la història que no pot ser oblidat i s'ha de recordar, per no veure com els feixistes tornen a pujar.'



El recorregut ciclista reivindicatiu no era una iniciativa nova en la història del Clarion. Va ser precisament l'any 1938, en plena guerra, quan dos socis del club van organitzar una marxa amb bicicleta de Glasgow (Escòcia) a Barcelona, amb l'objectiu de recollir fons per ajudar els nens refugiats bascos. Fa cinc anys, l'entitat va commemorar aquesta acció amb un primer viatge amb bicicleta que va acabar a la capital catalana.

dijous, 24 d’octubre del 2013

El Sindicat d'estudiants se suma a la querella argentina..

El Sindicato de Estudiantes se une a la querella argentina por los alumnos asesinados en la dictadura
La organización presentará una querella por el asesinato de, entre otros, Enrique Ruano y Arturo Ruiz. "Nos sentimos herederos de todos los que lucharon contra la dictadura y por una Educación Pública, laica y de calidad", explica Ana García, secretaria general del Sindicato


Entierro de los abogados de Atocha donde murió el estudiante en prácticas Serafín Holgado de Antonio.

El Sindicato de Estudiantes se unirá a la causa argentina que investiga los crímenes del franquismo y presentará una querella por los estudiantes asesinados por fuerzas del Estado y grupos de ultraderecha entre 1969 y 1977. La organización estudiantil pedirá que se investiguen las responsabilidades por los asesinatos, entre otros jóvenes, de Enrique Ruano, que cayó por un séptimo piso; Arturo Ruiz y Francisco Javier Verdejo, estudiante de Biología de 19 años que fue abatido por la Guardia Civil mientras huía por pintar en una pared "Pan, trabajo y libertad". Sólo llegó a escribir: "Pan, T...".
"Nos sentimos herederos de todos los que lucharon contra la dictadura y por una Educación Pública, laica y de calidad. Si hoy podemos salir a la calle a defender unos derechos conquistados como la Educación y la Sanidad es precisamente gracias a todos los que lucharon y defendieron un modelo de sociedad diferente", señala a Público Ana García, secretaria general del Sindicato de Estudiantes, que este jueves celebra su tercera jornada de huelga consecutiva.
La fecha de presentación de la querella, no obstante, aún no está definida aunque tanto desde el Sindicato como desde la Coordinadora Estatal de Apoyo a la Querella aclaran que se empezará a trabajar de manera "más intensa" en el mes de septiembre. De momento, ambas partes han cerrado un compromiso verbal de colaboración, que será apreciable en las manifestaciones que este jueves se producirán en varias ciudades españolas y que contará con víctimas de la dictadura, que explicarán su lucha contra la impunidad del franquismo.
"Luchábamos, como vosotros, por un país más justo" 
De hecho, Chato Galante, miembro de la Coordinadora y militante del movimiento estudiantil en la época de la dictadura, participó ayer, miércoles, en la manifestación convocada por el Sindicato de Estudiantes en Madrid. "El movimiento estudiantil fue un pilar clave para la lucha contra el franquismo. Luchábamos por lo mismo que vosotros y, probablemente, contra la misma gente. Hemos tenido que ir a Argentina para denunciar a la gente que nos detuvo y nos torturó. Luchábamos, como vosotros, por un país más justo", aseveró Galante a la multitud desde el micrófono del Sindicato.
De momento, la lista de estudiantes asesinados por grupos de extrema derecha o fuerzas del Estado entre 1969 y 1980 que manejan ambas organizaciones y que está preparando la Coordinadora asciende a catorce víctimas, aunque solamente nueve de ellas podrán ser incluidas en la querella ya que la causa argentina investiga los crímenes cometidos hasta el 15 de junio de 1977.
 Entre las víctimas que se quedan fuera de la investigación destaca el caso de Yolanda González, cuyo asesino, el ultraderechista Emilio Hellín Moro, fue contratado hasta en 15 ocasiones por el Ministerio del Interior en 15 ocasiones entre 2006 y 2011 facturando 140.000 euros por sus servicios, según desveló una investigación de El País.

Estudiantes asesinados hasta 1977









Enrique Ruano Casanova. Estudiante miembro del Frente de Liberación Popular de España (FELIPE), grupo político que luchó contra el franquismo. Fue detenido el 17 de enero de 1969 por arrojar propaganda de su partido en la calle y trasladado a Comisaría. Tres días más tarde, Ruano fue llevado a un edificio de la calle Príncipe de Vergara (entonces General Mola) de Madrid, para efectuar un registro de su vivienda, y allí se 'cayó' por una ventana del séptimo piso, mientras estaba custodiado por tres policías de la Brigada Político Social de Franco. Era el 20 de enero de 1969, en Madrid.


El atestado del juez recogía: "El cadáver está en decúbito supino, con los brazos encogidos, así como las piernas flexionadas, habiendo a la altura de la cabeza y hacia el lado derecho un charco de sangre... Se encuentra vestido con ropa interior blanca, jersey azul oscuro, pantalón gris, calcetines verdes y zapatos marrones". La versión oficial del régimen sostiene que el estudiante de Derecho, miembro del Frente de Liberación Popular, se había suicidado. Ruano, según esta versión, había conseguido liberarse de los tres policías que le custodiaban y que previamente le habían torturado y había atravesado corriendo el piso donde se encontraban arrojándose por la ventana.


José Luis Sánchez-Bravo Sollas. Estudiante universitario de 21 años y miembro del FRAP fue condenado a muerte en el último Consejo de Guerra de la dictadura por su supuesta participación en el asesinato de un Guardia Civil. Fue fusilado el 27 de septiembre de 1975 en Hoyo de Manzanares el 27 de septiembre de 1975 esperando un indulto que nunca llegó.

Silvia Carretero, viuda de José Luis Sánchez Bravo, ya presentó en 2010 una demanda en Buenos Aires para exigir una reparación "con todas las consecuencias". Carretero tenía 21 años y estaba embarazada cuando fue detenida y torturada por la Guardia Civil en la localidad española de Badajoz por su militancia en la sección universitaria de la organización armada FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriota).




Francisco Javier Verdejo Lucas. Estudiante de Biología de 19 años, fue sorprendido por la Guardia Civil mientras realizaba una pintada en una pared de que decía: "Pan, trabajo y libertad". Tras ser descubierto, Verdejo huyó corriendo siendo abatido por un disparo de un miembro de la Guardia Civil. Solo llegó a escribir: "Pan, T...".

La Dirección General de la Guardia Civil hizo pública al día siguiente de la muerte de Verdejo la siguiente nota informativa: "Sobre las 24 horas del día 13, cuando una pareja de la Guardia Civil de vigilancia del puesto del Zapillo estaba de servicio, sorprendió a cuatro individuos que, al observar su presencia, salieron corriendo. Ante esta actitud sospechosa, la pareja les persiguió y dio repetidas veces la voz de 'alto a la Guardia Civil'. Durante la persecución, uno de los guardias tropezó y el arma, un Z-62, se le disparó causando la muerte de uno de los que huían que resultó ser el joven de 19 años Francisco Javier Verdejo Lucas, soltero, estudiante".

Carlos González Martínez. Estudiante de Psicología de 21 años de edad. Fue asesinado en Madrid por un grupo ultraderechista durante una manifestación con motivo del primer aniversario de los cinco últimos fusilamientos de Franco. Era lunes 27 de septiembre de 1976.

Juan Manuel Iglesias. Estudiante de 15 años, El domingo 9 de enero de 1977, muere de un infarto de miocardio en Sestao (Bizkaia) cuando huía de una carga policial tras una manifestación pro- amnistía.

Arturo Ruiz García. Estudiante. Fue asesinado por la "Triple A", (Alianza Anticomunista Argentina otros la llaman Alianza Apostólica Anticomunista) cuando participaba en una manifestación pro-amnistía. En relación con este asesinato fue identificado José Ignacio Fernández Guaza como autor directo de los disparos que provocaron la muerte del joven estudiante. Fernández Guaza, según se informó en una nota hecha pública por la Jefatura Superior de Policía de Madrid, huyó a Francia tras el crimen. También fue implicado el argentino Jorge Cesarsky Goldenstein.

La muerte de Ruiz ocurrió la mañana del 23 de enero de 1977, cuando la victima en unión de otros compañeros se encontraba en una manifestación que transcurría por la calle Estrella de Madrid. A la altura de la confluencia con la calle Silva, un grupo de individuos de ideología fascista amenazaron a los jóvenes y durante la confrontación Ruiz recibió un disparo efectuado por los ultraderechistas.

María Luz Nájera Julián. Estudiante de tercer curso de Ciencias Políticas y Sociología. Murió el lunes 24 de enero de 1977 en una manifestación de protesta por el asesinato de Arturo Ruiz. Fue alcanzada por un bote de humo lanzado a bocajarro contra ella.

Serafín Holgado de Antonio. Estudiante de Derecho. El 24 de enero de 1977 se encontraba en el despacho de los abogados de Atocha, donde hacía las practicas, cuando entró el comando fascista.

"Nos agruparon en una esquina del hall del despacho y sin mediar palabra se liaron a tiros con nosotros. Era evidente que fueron a matarnos. Los altos teníamos tiros en el corazón y los bajos en la cabeza. Una vez que estábamos en el suelo nos intentaron dar el tiro de gracia. Yo salvé la vida porque tenía un bolígrafo en la camisa y me rebotó la bala. Me abrió una herida pero no tocó hueso y cuando nos dieron los tiros de gracia a mi sólo me hirieron en la pierna derecha porque era lo único que no ocultaba el cuerpo de mi compañero Enrique Valdevira, cuyo cadáver tuvo que levantar para sobrevivir", rememoró para Público Alejandro Ruiz, abogado superviviente de la matanza de Atocha.

José Luis Aristizábal Lasa. Estudiante de 20 años. El 13 de marzo de 1977 fue alcanzado por una pelota de goma disparada por la Policía en una manifestación pro-amnistía en San Sebastián.
d'aquests estudiants, entreu al link que hi ha sobre 
d'aquestes lletres..

dissabte, 19 d’octubre del 2013

Entre tant es premia als arribistes, i els defensors de la democràcia continuen marginats..


"Las diez cosas que deberías saber sobre los crímenes del franquismo"
El portavoz de Jueces para la Democracia publica en su perfil de Facebook un decálogo para acabar con la 'vergüenza' de que más de 100.000 personas asesinadas sigan en fosas comunes

Joaquim Bosch, portavoz de la asociación progresista Jueces para la Democracia,  ha querido explicar de forma sencilla y a través de un decálogo su postura sobre la situación de las familias de las víctimas del franquismo y la "vergonzosa" actuación de Gobierno español al no favorecer ni siquiera la recuperación de sus restos. España, recuerda el magistrado, es el segundo país del mundo con mayor número de desaparecidos, detrás de Camboya.
1.- El 18 de julio de 1936 no comenzó una guerra civil. Lo que ocurrió fue que un grupo de militares dio un golpe de estadocontra un gobierno elegido democráticamente.

2.- El golpe de estado fue apoyado de forma militar, ideológica y económica por la Alemania de Hitler. Cuando la rebelión no triunfó en todo el territorio, la Alemania nazi empezó a probar su armamento contra civiles indefensos, en un ensayo de lo que haría posteriormente en Europa.

3.- Cientos de miles de personas murieron como resultado de la contienda. Todavía siguen enterradas en fosas comunes más de 100.000 personas, que fueron asesinadas por quienes se levantaron contra el orden constitucional.

4.- La mayoría de las personas que siguen sin identificar en las fosas no había ido a ninguna guerra. Fueron exterminadas dentro de la estrategia del golpe militar de eliminar cualquier posible disidencia y atemorizar al conjunto de la población.

5.- Pinochet confesó su admiración por esta forma de alzamiento militar y la aplicó en Chile. Fue uno de los pocos jefes de Estado que acudió al funeral de Franco.

6.- La represión no terminó en 1939. Los crímenes, torturas y graves violaciones de derechos humanos se prolongaron durante décadas, hasta el final del franquismo. El prestigioso historiador Paul Preston ha señalado que no existe equivalente en Europa respecto a la intensidad y duración de estas atrocidades de Estado.

7.- España es el segundo lugar del mundo con más desaparecidos, por detrás de Camboya. La ONU ha exigido a nuestros poderes estatales que protejan los derechos de los familiares de las víctimas del franquismo.

8.- El Tribunal Supremo consideró que ya no podían ser investigados penalmente los crímenes del franquismo. Remitió a los familiares de las víctimas a la Ley de la Memoria Histórica, para que por parte de la administración pública se procediera a las exhumaciones de los restos mortales. El Gobierno actual paralizó al comenzar su mandato el plan de exhumaciones que se inició en su momento.

9.- Resulta vergonzoso que un Estado democrático mantenga sin identificar y sin una sepultura digna a las víctimas mortales de un régimen totalitario.

10.- Ante esta situación todos podemos hacer mucho. Es perfectamente posible que los muertos por sus convicciones democráticas salgan por fin de las fosas. Generemos un amplio estado de opinión a favor de las exhumaciones. Reclama al Gobierno que respete el derecho de los familiares a recuperar los restos de sus seres queridos. No olvidemos a quienes dieron su vida por una sociedad más justa. Pásalo.
Deu punts que tothom hauria de saber si vol basar els seus plantejaments en una actitud democràtica..

dimarts, 15 d’octubre del 2013

Reproduïm article de Xavier Montanyà sobre tot el procés que s'està duent a terme..

Autor/s: Xavier Montanyà

Justícia contra la impunitat del franquisme

La memòria no es conforma amb la restitució del relat històric en reportatges, llibres, exposicions i films. Ni amb lleis, aparentment benintencionades, que eximeixen l'estat de les responsabilitats que té envers el passat. La memòria recorre al dret demanant justícia. Així ha estat, i és, a Xile i a l'Argentina. Així és a l'estat espanyol, que segueix el camí contra la impunitat dels crims de lesa humanitat, tal com s'ha anat traçant a l'Amèrica Llatina. La persistència de la memòria a fer justícia respecte del passat no es deté amb la inhabilitació d'un jutge, ni amb l'arxivament de querelles, ni apel·lant al punt final que estableix la llei d'amnistia del 1977.
Als casos pendents de desapareguts de la guerra civil i el franquisme, s'hi ha afegit una important via judicial a l'Argentina, amb querelles per genocidi o crims de lesa humanitat comesos a l'estat espanyol, entre el 17 de juliol de 1936 i el 15 de juny de 1977. A més, i paral·lelament, l'Audiència de Barcelona fa poc que ha pres una decisió històrica: la justícia investigarà, per primera vegada, crims comesos a la guerra civil, després d'haver admès a tràmit una querella presentada per Altra Itàlia contra comandaments de l'exèrcit italià, pels atacs aeris contra la població civil de Barcelona entre el 1937 i el 1939.
Fa un any de la inhabilitació del jutge Baltasar Garzón per prevaricació en el cas Gürtel, i de la seva absolució per haver investigat els crims del franquisme. L'enorme repercussió mediàtica que van tenir aquests processos contrasta amb el silenci posterior sobre els 114.266 casos de crims de desaparició forçada (1936-1951) que ell havia instruït, abans d'inhibir-se en favor dels tribunals territorials. Què se n'ha fet d'aquests processos? Una investigació d'Amnistia Internacional, 'Casos tancats, ferides obertes' (9 de maig de 2012), conclou que els jutjats territorials han arxivat la major part dels casos, generalment amb suport de les fiscalies i sense cap investigació. A més, no han notificat a les víctimes, de manera exhaustiva, que assumien els casos, ni que els arxivaven, de manera que els han privat el dret de ser escoltades, o de presentar-hi recurs.
Amnistia Internacional considera que l'estat espanyol incompleix les obligacions internacionals respecte del dret de les víctimes a la justícia i també el deure d'investigar els crims de dret internacional comesos durant la guerra civil i el franquisme. Per això, la justícia espanyola es basa en múltiples impediments del dret intern: una errònia interpretació del principi de legalitat penal, la prescripció, la defunció dels culpables, la llei d'amnistia i la llei de memòria històrica. Per què són arguments erronis? Les desaparicions forçades són crims internacionals. Segons el dret internacional, no prescriuen. Encara que no hi hagi culpables vius, la investigació penal obliga a establir la veritat dels fets. A més, per damunt de tot, hi ha el dret de les víctimes de saber la veritat, digui què digui la llei d'amnistia. Cal recordar que, ara fa un any, les Nacions Unides van demanar a Espanya que derogués aquesta llei d'amnistia del 1977, car incomplia la normativa internacional en matèria de drets humans.
La querella argentina
Malgrat tot, a l'Argentina, la justícia fa una gran passa contra la impunitat del franquisme. La jutgessa Servini de Cubría, acollint-se al principi de jurisdicció universal, ha obert una investigació a la qual cada dia se sumen més querelles, incloses una part de les que s'havien arxivat a l'estat espanyol. El procés va començar el 14 d'abril de 2010 amb dues querelles i, fins avui (gener del 2013), ha augmentat a 150. Amnistia Internacional aporta una dada important. L'any 2010, la jutgessa argentina va preguntar a l'estat espanyol si investigaven els crims del franquisme. En la resposta, la fiscalia sembla justificar que sí, però com que la immensa majoria dels casos han estat arxivats sense investigar res, AI afirma que la resposta espanyola no és certa. Ana Messuti, advocada de l'equip que porta la querella argentina, confirma que l'estat espanyol no ha rectificat aquesta resposta de la fiscalia, sinó que l'ha ratificada, i que la jutgessa, en un segon exhort, va sol·licitar dades concretes de víctimes i responsables: jutges, ministres, militars, guàrdies civils, falangistes i funcionaris de més cossos de l'estat.
Ana Messuti és advocada per la Universitat de Buenos Aires, on va començar la carrera docent en filosofia del dret. El 2011 es va doctorar a la Universitat de Salamanca amb una tesi sobre l'obligació de l'estat de perseguir penalment els crims internacionals (genocidis o crims contra la humanitat), que va obtenir el premi extraordinari de doctorat. Ja ha recorregut bona part de l'estat espanyol per a informar i aplegar casos. Quan li pregunto si a l'estat espanyol, per a les víctimes, les barreres socials i psicològiques que cal vèncer són més difícils que al seu país, reflexiona: 'El temps no passa debades: la dictadura espanyola ha tingut molt més temps que no l'argentina per a deixar empremtes més profundes tant en l'àmbit polític com en l'entramat social i en els individus. Sí, crec que a l'estat espanyol va haver-hi i cal vèncer barreres més difícils, és a dir, més arrelades, però de cap manera insalvables. En molts casos, tant a l'Argentina com a l'estat espanyol, però tal vegada més en aquest darrer, ha calgut que la necessitat de justícia sigui transmesa d'una generació a una altra. I moltes vegades les generacions següents enarboren amb més força la lluita per la justícia, senten més fortament la indignació per la injustícia que aquells que la van haver de suportar.'
Segons ella, aquests són els perfils bàsics dels querellants: les persones que es querellen per familiars que foren assassinats per membres de Falange, durant la primera època de l'alçament contra la República, sense judici, simplement trets de casa i assassinats, en molts casos sense haver-ne pogut recuperar el cadàver. Així mateix, els familiars dels qui van ser sotmesos a judicis sumaríssims de tribunals de guerra o al TOP, i condemnats a llargs anys de presó o a mort. Alguns foren víctimes de les 'sacas' (van ser trets de presó per ser assassinats), sense tenir referències de les seves restes; molts afusellats foren abocats a fosses comunes. Entre els condemnats a molts anys de presó, hem d'incloure-hi els sotmesos a treballs forçats, autèntics casos d'esclavatge. També hi ha les mares i pares de nens robats, que s'han presentat individualment o representats per associacions.
Del franquisme tardà, es presenten com a querellants els familiars d'afusellats i assassinats, i els que han estat ells mateixos víctimes de presó i de tortures. La incorporació d'aquests darrers, les víctimes directes (tant en associacions, com individualment), ha estat determinant per a completar l'arc temporal de les querelles. 'Si bé la querella es presenta per un període ben delimitat (17 de juliol de 1936 a 15 de juny de 1977), la victimització sol associar-se amb la primera època, i molts s'obliden que hi ha moltes víctimes del franquisme tardà que encara són relativament joves i que són ben presents en la lluita social. No tot en la recerca de justícia a l'estat espanyol és remoure el passat ni obrir velles ferides. Hi ha ferits que encara viuen, les ferides dels quals no han cicatritzat', comenta Ana Messuti.
Víctimes del franquisme tardà
L'abril del 2012, quatre ex-presos polítics van viatjar a Buenos Aires per a presentar querelles. Van anar-hi en nom de la Comuna de Presos del Franquisme i de Goldatu, l'homòloga basca, integrada en la Plataforma Basca per a la Querella Contra els Crims del Franquisme. Els representants són Manuel Blanco Chivite, ex-militant del FRAP, condemnat a mort, pena que li fou commutada, en els processos dels últims afusellaments de setembre de 1975; José Maria Galante (ex-LCR); i els ex-membres d'ETA-VI Assemblea Sabin Arana i Josu Ibargutxi, un dels vint-i-nou protagonistes de l'evasió de la presó de Segòvia, l'any 1976.
Entre els prop de cinquanta casos que llavors van presentar a la jutgessa argentina, hi ha el de l'activista del MIL Salvador Puig Antich, executat amb garrot vil, al març 1974; Humberto Baena i dos militants més del FRAP i els militants d'ETA Jon Paredes Manot, 'Txiki', i Otaegui, afusellats el setembre del 1975; vint dels anomenats 'capellans bascs de Zamora'; un seguit de condemnats del procés de Burgos; Andoni Arrizabalaga, brutalment torturat i indultat de la pena de mort el 1969; els treballadors assassinats i ferits a Vitòria el 1976; els mariners del vaixell Udondo (Bermeo, Biscaia), els 42 tripulants del qual van ser afusellats a El Ferrol, el 1937, sense judici; els assassinats en manifestacions, o quan van ser detinguts; les víctimes dels bombardeigs i afusellaments de Sant Sebastià, etc.
La implicació d'aquesta generació de lluitadors antifranquistes ha donat un impuls definitiu a la querella. La seva presència posa en evidència els pactes de la transició i la impunitat establerta per la llei d'amnistia, confirmada per la llei de la memòria, que únicament declara els judicis franquistes d'il·legítims, sense que l'estat n'hagi d'assumir responsabilitats. Ells advoquen per una investigació en profunditat i la derogació de la llei d'amnistia. Jurídicament, demanen l'anul·lació dels judicis de la dictadura i el processament dels responsables de la repressió franquista.
En suport a la querella s'ha creat la xarxa ciutadana AQUA, que ja aplega (gener del 2013) més de cinquanta organitzacions, des de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica i la Plataforma contra la Impunitat, passant per CNT, CGT, CCOO, ATTAC, Ecologistes en Acció, etc.... Les persones que no es poden presentar com a querellants però volen donar suport a la iniciativa també es poden manifestar. Ja hi ha cinc mil adhesions personals, i se n'han reunit unes mil més. A més, s'hi adhereix l'Ajuntament de San Fernando d'Henares, Madrid, i, a Euskal Herria, més de vint institucions forals i municipals: els ajuntaments de Vitòria, Arrasate, Elgeta, Ondarroa, Eibar, Otxandio, Sant Sebastià, Errenteria, Lezo, Gernika, Irun, Bermeo, entre més, i les Juntes Generals de Guipúscoa.
Els objectius són, a curt termini, que s'acompleixin les diligències que s'han sol·licitat: les declaracions a través de videoconferències, la recepció de denúncies als consolats i la presentació d'un escrit sol·licitant que determinades persones siguin encausades. A llarg termini, que siguin jutjats autors dels crims.
Epíleg
Aquests tres articles es van escriure el gener del 2013. Des d'aleshores, han passat coses prou significatives. A Vilaweb, hi trobareu l'actualitzaciódel procés:
A grans trets: ha augmentat considerablement el nombre de querelles i d'adhesions, tant personals com de col·lectius. S'ha presentat a la justícia argentina una llista d'encausats. L'estat espanyol ha impedit, dues vegades, que la jutgessa argentina pugui prendre declaració als querellants, per videoconferència. Amnistia Internacional ha demanat al govern espanyol que no hi posi entrebancs. ERC, Esquerra Plural, Amaiur i BNG demanen explicacions del ministre d'Afers Estrangers espanyol al congrés. A Catalunya, ha crescut el suport a la querella. Els ajuntaments de Rubí i d'Arenys de Munt ja n'han aprovat mocions de suport. ERC ha anunciat que presenta el cas de Lluís Companys i el de quaranta-quatre batlles del partit afusellats després de la guerra. També ha manifestat que posarà a votació, a tots els ajuntaments, una moció de suport a la via judicial argentina contra la dictadura.
Publicat per Vilaweb, perquè La Vanguardia no va accedir a publicar-ho..