Difícil labor.

Des de la Comissió en Memòria de les Víctimes del Feixisme de Ripollet, al llarg d'aquests 8 anys d'existència, ens em enfrontat a múltiples dificultats que fan que els fruïts recollits hagin estat en general molt minsos, i la compressió generada al llarg d'aquests anys sigui clarament insuficient.

D'entrada, la primera dificultat, sens dubte, ha estat el pas del temps; una llarga dictadura, més una transició pactada amb les forces de la dictadura que condicionava com a element fonamental, l'oblit per part de les forces democràtiques respecte tota reclamació, moral o judicial, sobre els responsables de la repressió i els assassinats comesos des de la rebel·lió militar de 1936.

D'altra banda el poc desenvolupament, en general, que em tingut les associacions que hem treballat el camp de la justícia històrica, cap les víctimes del feixisme. Hem trobat poca implicació per part de la societat civil, i poca dels afectats o familiars,  caiguts en el desencís, la por, encara, o el mateix oblit, i falta de consciència. Amb això ha contribuït la politització partidista, que ha intentat utilitzar gairebé sempre el tema de l'anomenada memòria històrica, només en un sentit parcial, sense tenir mai en compte el deure moral que una societat democràtica ha de tenir amb el defensors de la democràcia, i la llibertat.

Si el debat sobre les víctimes del feixisme d'entrada va arribar tard a la societat espanyola, no tant a la catalana, la labor de treball pràctic de reconeixement i dignificació de les víctimes, ha arribat tard arreu de l'estat sense excepció, i no parlem pas de les actuacions judicials, que encara no han arribat, i probablement no arribaran mai, fent de l'Estat Espanyol una excepció única dins dels països anomenats democràtics.

Les circumstàncies a partir de 1975 podien haver facilitat una revisió històrica, en aquells moments la força i conscienciació de la societat, hagueren imposat, potser, una moral i una justícia realment democràtica. Però els partits que podien haver liderat aquesta societat envers la justícia històrica, van renunciar a aquest camí, i es van dedicar a des-incentivar, les reclamacions de la societat. 

A partir dels anys 2000, amb més de 25 anys de retard, amb el que això afecta al record, i les vivències dels pocs supervivents que poden encapçalar, ja, les reclamacions de justícia; van començar a obrir-se escletxes, de vegades propulsades pel canvi d'estratègia d'alguns partits polítics; d'altres incentivades pels mitjans de comunicació;  d'altres per associacions, i persones que mai han deixat de reclamar justícia. En un moment semblà que una nova embranzida de la societat posaria les coses al seu lloc, però no ha estat així. 
El poder judicial, les forces hereves de la dictadura, la timidesa dels partits polítics, uns mitjans de comunicació massa dependents del poder econòmic i polític; han fet que el conjunt de la societat moltes vegades vegi les reclamacions d'associacions com la nostra, com un acte minoritari, més relacionat amb la nostàlgia, que no pas amb la construcció de la democràcia, la justícia, i la llibertat.