Cinc anys darrera un homenatge institucional que encara no s'ha produït..

El 14 d'abril d'enguany farà 5 anys que vàrem organitzar un homenatge públic als alcaldes de la república: Magí Girbau, i Josep Ros.. Dos dels quatre alcaldes legals que va tenir Ripollet durant el període republicà.

Vàrem escollir en Girbau i en Ros perquè pensàvem que no presentarien cap inconvenient, car els dos havien estat escollits per les urnes, i no tenien cap responsabilitat en la repressió dels primers mesos després del cop d'estat feixista de 1936.

Pensàvem que l'estructura política, i social de Ripollet ràpidament assumiria aquests homenatges, i els faria seus per reforçar la imatge democràtica, i plural local.. Però sorprenentment no va ser així, i l'únic que varem trobar van ser inconvenients, subterfugis, enganys, critiques, marginació,etc..

Tant que la cosa va tenir que anar a mans d'institucions de greuge, com el Síndic de Greuges o el Defensor del Pueblo..

Sobta molt, i resulta xocant quan s'explica tot aquest procés, tant a la població, com a grups de fora de Ripollet.. Ningú no entén aquesta resistència del poder polític local, assumir un homenatge que una vegada realitzat no suposa cap terratrèmol, i una vegada fet, com expressió de normalitat, tot torna a la seva llera.

És aleshores quan sorgeixen tot tipus d'especulacions sobre que passa dins l'ajuntament, i qui són els que tenen l'última paraula sobre les decisions.. Alguns els recorda aquella impertèrrita actitud de la dictadura franquista d'aniquilar l'enemic, esborrar-lo, i no deixar-lo ni respirar..

Després alguns parlaran de concòrdia, de pau, de curar ferides.. Però la seva idea no és aquesta, la seva idea és que tots acotem el cap, com va passar després de 1939..

Aviat hauran passat 5 anys, el poder pot continuar tirant pilotes fora, i despistant per treure's de sobre una reclamació local que no interessa alguns.. Potser petita, però justa..

Encara resten molts ressorts per utilitzar, i moltes portes per trucar.. Ells no ho saben, però s'hi juguen els seients, i potser alguna cosa més..

La cultura del vencedor..

Si una cosa ha deixat de manera molt punyent la dictadura franquista en la mentalitat de la societat espanyola, ha estat cultura del vèncer, de guanyar, d'imposar-se. Per aconseguir el poder tot és lícit, perquè el camí per fer-ho no és convèncer, sinó dictar, a més de liquidar tot el qui no estigui d'acord amb qui ostenta aquest poder.

Reiteradament això ha anat amarant l'acció política. Una acció política molt marcada per la Guerra Civil del 36 al 39. Que va donar la lliçó social: que no són els principis democràtics, humans, socials, etc.. els que s'imposen. Sinó únicament la força bruta dels qui han volgut mantenir els privilegis, a costa de sotmetre la majoria, i llevar-li tots els drets essencials com éssers humans o com grups socials o nacionals.

És per això que és important recordar els qui van lluitar per unes idees justes, els qui van perdre la vida, o van patir presó, exili, repressió.. És fonamental per sostenir la convivència, i per assentar una societat democràtica més justa; on el principi, i el valor principal no sigui guanyar per sobre dels altres, sinó convèncer malgrat no es guany. Perquè convencent, sempre és guanya, més aviat que tard.

El ple de l'ajuntament de Cerdanyola del Vallés aprova per unanimitat moció de suport a la Querella Argentina..

El ple de l'ajuntament de Cerdanyola del Vallés aprovà aquesta setmana per unanimitat, donar suport a l'anomenada Querella Argentina que es porta endavant a Buenos Aires pels crims de la dictadura espanyola. Crims que la justícia espanyola es nega a jutjar, tot i els requeriments internacionals en aquest sentit. A Cerdanyola del Vallés fins i tot el Partido Popular va votar a favor d'aquesta querella, trencant així la tònica general de posicionar-se en contra, o de mantenir-se al marge mitjançant l'abstenció.

75 aniversari del començament de l'asfixia i el silenci..

Cartell franquista.. Una imatge que sociològicament, molts avui encara firmarien..Potser amb la crisi encara més. Escombrar, exterminar, silenciar, asfixiar.. Avui 26 de gener els feixistes entraven a Ripollet, alguns encara hi són, perquè el que compta no és la postura o la forma, sinó l'acció  i el contingut de prohibició, oblit, silenci, llista negra i marginació..

Jornades a Santa Coloma per recordar la Guerra Civil i la dictadura...

 Diversos col·lectius, associacions, grups, i entitats organitzen un seguit d'actes, commemoracions, presentacions, i col·loquis amb el suport també de l'Ajuntament Colomenc..

Per veure el programa feu clic en la imatge per expandir-la..

Un silenci que perdura, i vol amagar els crims que incomoden les societats locals..

Testimoni d'una ciutadana britànica, acusada d'espionatge a favor dels aliats, empresonada a la presó de dones de Les Corts, a Barcelona, el 1942.

"Cada dia veies el terra de la infermeria sembrat de quinze o vint cossos de nens, morts de meningitis. Els nens queien malalts i morien; morien amb la mateixa facilitat que matàvem polls."

No sols morien els nens de malaltia sinó també per la intervenció directa espontània, de funcionaris: "Havia assistit a l'assassinat d'un nen davant dels ulls de la seva mare, el van agafar pels peus, i li van aixafar el cap contra la paret. La mare es va tornar boja, i cridava totes les nits".

Totes aquestes dones eren presoneres polítiques, empresonades en condicions inhumanes amb els seus fills. En els anys quaranta qualsevol podia anar a la presó, sols pel fet d'haver militat en una organització, o sindicat..

Poc es parla dels experiments del doctor Vallejo Najera cap dels Serveis Psicològics Militars. El comandant, i psiquiatra Vallejo Najera, va demanar a Franco crear el Gabinete de Estudios Psicològicos, l'objectiu principal del qual era la recerca de les arrels biopsicològiques del marxisme. Vallejo Najera, res a envejar a les aberracions dels nazis, volia provar: la inferioritat mental dels partidaris de la igualtat social, i política dels opositors; la perversitat dels règims democràtics que faciliten el ressentiment, i obren als fracassos socials amb polítiques públiques, a diferència dels règims aristocràtics on triomfen els millors; la brutalitat del fanatisme, la correspondència física entre la lletjor i la inferioritat, i l'esperit del mal.

Sempre sorprén que a l'estat espanyol des de l'arribada de l'anomenada democràcia, molts s'hagin afegit a la moda, promoguda per les institucions, de satanitzar el nazisme, o els règims forans. Però no hagin afrontat la realitat de casa, de davant dels seus nassos. Els motius poden ser les subvencions econòmiques que sempre han donat les institucions per parlar del nazisme i així evitar parlar del franquisme.. I com no, la rendibilitat política en una societat plena d'individus que es van fer a l'escalfor de la dictadura espanyola. O la rendibilitat social davant una herència d'impunitat construïda en la mentida de canviar e invertir la història. De la por de la generacions que van viure la brutal repressió dels primers anys, al silenci que van heretar els descendents dels vençuts, al nihilisme actual. Passant per les consignes de satanitzar el període democràtic republicà en base al treball de l'església, l'escola, i una llei invertida basada en la Causa General (el llibre de la mentides fetes llei).

Un llibre que s'hauria de llegir..

Diuen que allò que hom no recorda no ha existit. Imagineu una estona que hàgiu perdut la memòria: tot el que forma part del vostre entorn, les persones, la ciutat, la casa on viviu, vosaltres mateixos tal com sou.. tot això deixarà d'existir per a vosaltres.

Aquesta qüestió de l'oblit i de la memòria és un tema inquietant i fonamental ensems per poder comprendre's entre éssers humans.És per aquesta raó que els règims dictatorials, més enllà de la repressió i de la violència, fan servir l'oblit com una arma ofensiva contra els que continuen creient en la llibertat. Mantenir en l'oblit, com si no haguéssim existit, tots aquells que aquests règims consideren com a llurs enemics, és condemnar a la pena de mort sense menester cap escamot d'execució.

Sofia Castillo García.

Recomanen aquest llibre, fàcil i amè de llegir, amb molts testimonis gràfics.. En ell esta compendiada l'actitud del feixisme espanyol des del primer moment de l'alçament, fins les presons i camps de presoners, molt més cruels del que se'ns diu, i massa poc coneguts. Tot passant per el primer exili, i pel comportament de l'estat francès.. L'autor ho coneix bé, fill d'exiliats, ciutadà francès de Tolouse. ( Tolosa de Llenguadoc). No és un llibre que profunditzi, ni ho vol. És el llibre ideal per refrescar la memòria o descobrir coses ignorades. Un llibre que seria ideal per totes les escoles del país.. Un punt de partida per després, si es vol, investigar o conèixer més a fons.