Ripollet Memòria

Narració dels fets de gener de 1933 a Ripollet.

2011-10-30T16:37:00.000-07:00

En el marc d'un aixecament anarquista a varis indrets de Catalunya; el diumenge 8 de gener de 1933 un nombrós grups de militants anarquistes de Ripollet, i la comarca del Vallés, prengueren per les armes la nostra població proclamant el comunisme llibertari des del balcó de l'ajuntament. Amb anterioritat havien neutralitzat els dos mossos d'esquadra amb que contava la vila i requisat totes les armes, principalment dels membres del Somatén. En un primer moment van detenir a tinent d'alcalde Josep Ros, i l'alcalde Magí Girbau, cremaren les fotografies del president de la república: Niceto Alcalà Zamora, i del president de la Generalitat: Francesc Macià. Tanmateix la bandera de la república i la catalana que penjaven de la façana de l'ajuntament foren cremades, hissant en el seu lloc, l'ensenya roig i negra de la CNT-FAI. La població fou envoltada per un cordó d'homes armats a l'espera d'un possible atac de les forces de l'ordre, Guàrdia Civil i Mossos d'Esquadra. Els enfrontaments no trigaren en produir-se, i es saldaren amb diversos morts i ferits. Finalment, una part dels alçats aconseguí fugir, i d'altres foren detinguts per les forces de l'ordre. El diari La Vanguardia, explica al detall els successos en la seva edició del dimarts 10 de gener de 1933. Fins i tot, un periodista enviat especialment per cobrir els successos, fa una detallada descripció en base a testimonis entrevistats.

Com a succés històric destacable, dins el passat oblidat de la nostra població, reproduïm íntegrament el reportatge publicat, que podeu trobar a l'hemeroteca digital de La Vanguardia.

LOS SUCESOS DE RIPOLLET
La actuación de los mozos de las Escuadras y la guardia civil

El domingo, a primeras horas de la mañana, desde el Gobierno civil comunicaron por teléfono a la Comandancia de los Mozos de las Escuadras que una partida de revolucionarios

que procedía de Sabadell se había dirigido hacia las poblaciones de Ripollet, o de Cerdanyola, que, como es sabido, son colindantes.

El capitán señor Escofet, que fué quién recibió la comunicación, dio cuenta de ella al comandante jefe, señor Pérez Farras, manifestándole, además, que tenía noticias, conocidas

en aquel momento, de que los mozos del puesto de Ripollet habían sido desarmados, ya que por las condiciones en que habitan en aquella población habían sido sorprendidos individualmente en sus respectivos domicilios.

En vista de todo ello el capitán señor Escofet salió en el coche de escolta del president de la Generalidad hacia Ripollet, acompañado de cinco mozos. Al llegar a Cerdanyola

los expedicionarios presenciaron cómo era transportado en una camilla de la Cruz Roja un individuo que había resultado muerto durante un tiroteo sostenido con la guardia civil y poco más allá a un destacamento de este Instituto que permanecía a las puertas

de la población .

El capitán Escofet pidió comunicación telefónica con el puesto de Montcada, donde se le dijo que el subcabo Pedro Mongay, al tener conocimiento de que los mozos de Ripollet habían sido desarmados, se había dirigido inmediatamente, sin más refuerzos que sus

tres hombres que componen aquel puesto, a Ripollet, donde había resultado herido.

El capitán dio cuenta de la gravedad de la situación a la Comandancia de Barcelona, para que se enviaran refuerzos y comunicando que con sus cinco hombres entraba en la población, donde se oía un intenso tiroteo.

Así lo hizo, seguido por la guardia civil, que dejó la vanguardia a los mozos de las escuadras, los cuales ocuparon el Ayuntamiento, donde había sido arbolada la bandera de la F.A.I. y quemada la republicana. Los revolucionarios que, en los primeros momentos se habían hecho fuertes en la Casa Consistorial, disparando contra los mozos, tuvieron tiempo de huir, en forma que al penetrar en el Ayuntamiento los mozos no encontraron a ninguno de los rebeldes. Desde el Ayuntamiento los mozos se dirigieron al Centro comunista, donde el registro resultó igualmente infructuoso, por lo que hace a las personas. En este estado, el capitán señor Escofet indicó al de la guardia civil, la conveniencia de que, siendo sus fuerzas más numerosas, rodearan el pueblo para impedir la huida de los revolucionarios, lo que hizo la guardia civil, acordonando la población.

Mientras, los mozos de las escuadras habían dado el alto a un hombre que huía con un arma en la mano y al no ser atendidos habían disparado, atravesándole la cabeza de un balazo. Habían perseguido, además, a otro individuo, logrando detenerle, ocupándole unas bombas en los bolsillos y una «parabellum» recién disparada. También habían perseguido a cuatro individuos armados, de los cuales sólo pudieron capturar a dos, a los que igualmente les fueron, ocupadas bombas y «parabellums».

Al regresar a la población, pues las anteriores persecuciones les habían llevado al campo, estaba ya en ella el comandante señor Farràs, con una sección de mozos, habiéndose

dominado por entero la situación.
El señor Escofet dio orden de que el pregón de la Alcaldía hiciera público que durante el espacio de una hora los vecinos podían entregar las armas que tuvieran en sus casas y que hubieran sido abandonadas en ellas o arrojadas por los revolucionarios. Requirió asimismo la lista de los individuos sospechosos de la localidad, comenzando seguidamente los registros, en uno de los cuales fue encontrado, escondido en una cuadra, un revolucionario que fue detenido.

Por último, dio orden igualmente el capitán señor Escofet de que la fábrica de Uralita que está establecida en aquella población, hiciera sonar la sirena a la hora dé costumbre y se diera cuenta a las autoridades de los obreros que dejaran de presentarse, tanto en la tarde del domingo como en la mañana de ayer.

El señor Escofet regresó después de todo lo anterior a Barcelona, habiendo dejado restablecida la normalidad por completo. Le interrogamos acerca de cómo habían ocurrido los sucesos y nos lo refirió en la forma que dejamos consignada, agregando que es justo poner de relieve el compartamiento valeroso del subcabo Pedro Mongay, qué, con grave riesgo, había sido el primero en entrar en la población y combatir a los rebeldes.

Después de tributar grandes elogios al dicho subeabo, nos dijo, también, qué esté había sido asistido en el propio Ripollet por un médico de la localidad, el cual había diagnosticado que sufría una herida en el tercio medio del brazo izquierdo, interesando

la masa muscular.

Los mozos de escuadra pudieron recuperar uno de los dos mosquetones que habían sído arrebatados a los del puesto de Ripollet , y confiaban en poder hacer lo con el otro, ya que se tiene la lista completa de cuantos han intervenido en el movimiento.

Como consecuencia la rebelión, ayer, a primeras horas de la tarde, en los calabozos de los mozos se encontraban cinco individuos detenidos, que permanecían fuertemente esposados y con guardias a la vista. A todos ellos les fueron ocupadas bombas de mano, de pequeño tamaño, y pistolas de gran precisión.

Referencias de un testigo

Según noticias facilitadas por personas que han vivido los sucesos desarrollados en Cerdanyola y Ripollet, éstos se desarrollaron en la siguiente forma; A las seis de la mañana y en un automóvil salieron desde Sabadell en dirección a Ripollet unos individuos que eran esperados por un grupo en esta última población y todos juntos se dirigieron al Ayuntamiento de Ripollet armados de bombas y pistolas, desarmando por sorpresa a una pareja de los mozos de las escuadras que allí se hallaban de servicio. Inmediatamente después de apoderarse del Ayuntamiento, proclamaron el comunismo libertario, izando en el balcón principal la bandera de la F.A.I., negra y roja. En el registro civil los sublevados quemaron la mayoría de los documentos mostrándonos la persona que nos ha relatado los sucesos algunas inscripciones de nacimiento a medio quemar. Desde Montcada y Cerdanyola salieron tan pronto como se tuvo conocimiento de los sucesos, fuerzas de los mozos de las escuadras, que entablaron un tiroteo con los revoltosos, que eran en número de unos cuarenta y que estaban perfectamente armados y con gran cantidad de municiones.De resultas del tiroteo resultó herido en un brazo el cabo de los mozos de las escuadras, señor Mongay. A la llegada de los refuerzos de Barcelona y Sabadell los revoltosos trataron de defenderse de sus perseguidores, resultando muertos dos de los revolucionarios y siendo detenidos otros dos, que fueron trasladados a las oficinas de los mozos de las Escuadras, establecidas en la Generalidad. En unos registros efectuados después de los sucesos sé encontraron en el interior de un pozo gran cantidad de armas, escopetas de caza, fusiles y gran variedad de armas de fuego. De todo ello se incautó la fuerza de los mozos de las escuadras, así como de la bandera anarquista que se hallaba izada en el balcón del Ayuntamiento.
En la fábrica Uralita, establecida en el mismo Ripollet, se presentó un grupo de revoltosos a las cinco de la madrugada, cuando entraban los obreros al trabajo, y por la violencia consiguieron que los trabajos cesaran en aquella fábrica, obligando a algunos obreros a seguirlos para sumarse al movimiento. Un grupo de revolucionarios fué a detener al teniente de alcalde don José Ros, al cual, amenazándole de mnerte, le dijeron: —Ahora te vamos a hacer justicia a tí.
En la Casa Ayuntamiento, aparte del registrocivil que fue destrozado casi completamente, los revoltosos destrozaron los retratos del presidente de la República y de la Generalidad. Uno de los muertos en la lucha contra los mozos de las escuadras se llama Santiago Martínez.
Al dirigirse a Ripollet el hermano del juez de Cerdanyola para ponerse al lado del alcalde de aquella población, fué alcanzado por una de las balas de los revoltosos, causándole la muerte casi instantánea. La víctima se llamaba Pedro Poch Casanovas, y la bala le había atravesado el pulmón. En la Casa de la Ciudad, los sublevados intentaron inútilmente forzar la caja de caudales. Los individuos pertenecientes al somatén fueron, al igual que los mozos de las escuadras, desarmados y en casa de uno de los individuos de este cuerpo, que es farmacéutico, los sublevados, además del arma, se llevaron cuatro pesetas que encontraron encima de la mesita de noche de la alcoba en que penetraron al hacer el registro.

Cómo se desarrollaron los sucesos.

Se inicia el movimiento con el desarme de los somatenes y mozos de las Escuadras

En vista de la importancia y magnitud de

los sucesos de Ripollet, uno de nuestros redactores se trasladó a aquella población para efectuar sobre el terreno una detallada información de los mismos. Según los detalles adquiridos, los sucesos sé desarrollaron como siguen: Durante la noche del domingo y madrugada del lunes, llegaron a Ripollet algunos extremistas de Barcelona y Sabadell que se pusieron al habla con el núcleo sindicalista de la localidad, para plantear inmediatamente el movimiento revolucionario. Puestos de acuerdo, celebraron una reunión en el local del Sindicato único, donde se concretó el plan de acción y se distribuyeron las funciones que cada uno había de ejecutar. Alrededor de las cinco y media de la mañana, los revoltosos se echaron a la calle armados de pistolas para comenzar la revolución. La primera medida de los extremistas fué dirigirse al domicilio del encargado de los mozos de escuadra del pueblo, Juan Godía, que con el mozo Juan Pugés constituyen la única fuerza armada de la localidad, y proceder a su desarme. El mozo de escuadra Godía vive en la calle de Fermín Galán y para intimidarle los revoltosos, al propio tiempo que un grupo de ellos le sorprendía, entrando en su casa atropelladamente, otro grupo saltó la tapia del patío y desde allí contribuyó a sitiar al amenazado, para que no pudiese ofrecer resistencia ni huir. Ya en su poder el mosquetón del mozo, hicieron lo mismo con su compañero Pugés, desarmandolo igualmente. Luego les amenazaron con matarles si salían a la calle o se atrevían a pedir auxilio a los otros puestos de mozos de escuadra. Luego los revoltosos que se habían procurado una lista de los individuos del somaten procedieron a desarmar a aquéllos de los que sabían eran poseedores del mejor armamento. Uno de los primeramente visitados fué el cabo del somatén, D. Vicente Costa, a quién le ocuparon una carabina moderna y unos cuantos cartuchos. Los extremistas intimidaron al señor Costa para que no saliese a la calle, diciéndole que se había proclamado el comunismo libertario y que era inútil el que pretendiesen las clases burguesas ningún movimiento de resistencia. A continuación, recorrieron los domicilios de ocho o diez individuos más del somaten, a los que ocuparon también magníficoarmamento. Entre los somatenistas figura el farmacéutico don Ernesto Sales, en cuya farmacia se presentaron a las seis y cuarto de la mañana e hicieron abrir la puerta al dependiente, como si se tratase de un caso urgente. Luego, exigieron al dependiente que les entregase las armas que hubiese en la casa, subiendo tres de ellos con aquel dependiente hasta un desván, donde se apoderaron de un equipo completo de caza que el señor Sales guardaba. Como entre los revoltosos iba un individuo que había trabajado de peón albañil en unas obras que se realizaron hace tiempo en la farmacia, éste indicó que el señor Sales tenía también un rifle, y los revoltosos exigieron entonces en tono perentorio la entrega inmediata de esta arma. Entre tanto, uno de los dos individuos que había quedado en la farmacia registró el cajón donde se guardaba el dinero, pero sintiendo, sin duda, escrúpulos de conciencia, a pesar de que en el mismo se guardaban unas ocho pesetas, sólo se apoderó de una en plata y otra en calderilla. Terminada la requisa de armas los se díciosos armados ya convenientemente se dividieron en varios grupos, yendo la mayoría a situarse en las entradas de la población para evitar ser sorprendidos, mientras otros marchaban a apoderarse del Ayuntamiento.

Incautación del Ayuntamiento.

Sé iza la bandera anarquista.

Destrucción del archivo y de varios retratos

Un grupo de diez o doce sediciosos marchó

al domicilio del teniente de alcalde, don Josep Ros, al que obligaron a levantarse y a acompañarles hasta el Ayuntamiento. Una vez en la Casa Consistorial, haciendo valer la autoridad del señor Ros, exigieron del alguacil que les abriese la puerta, y entrando El señor Ros fue retenido por los revoltosos como rehén seguidamente en tropel se apoderaron, del edificio. Los extremistas izaron seguidamente en el balcón del Ayuntamiento la bandera roja y negra de la anarquía, dando desde el mismo varios gritos al comunismo libertario. Al propio tiempo, otros individuos se incautaron de la bandera de la República y de la regional de Cataluña, que condujeron al patio, en donde les prendieron fuego. Los revoltosos se dirigieron también al salón de sesiones, en donde descolgaron los retratos de los señores Alcalá Zamora y Macià y un cuadro emblemático de la República y los destrozaron a golpes. En cambio, un retrato' de los capitanes Galán y García Hernández, que había en el mismo salón, fue sacado al balcón con todos los honores.No contentos con estas hazañas, aún se dirigieron al archivo y cogiendo los libros y legajos que vieron en él y que consideraronde más fácil transporte y los condujeron también al patio, prendiéndo les fuego. Luego, siempre armados de pistolas y carabinas,se mantuvieron a la espectativa. Hacia las ocho de la mañana llegó el alcalde, don Magí Girbau Baqués, al que permitieron la entrada sin ninguna resistencia en él Ayuntamiento, pero al afearles el señor Girbau su proceder, le dijeron que se callara, pues el comunismo libertario se había proclamado en toda España. Después retuvieron al señor Girbau buen rato en su compañía pero ya cerca de las nueve decidieron soltarlo y dejarlo marchar, así cómo al teniente de alcalde señor Ros.

Registro en el Sindicato

y clausura de éste

La guardia civil practicó, una vez dominada

la situación, un registro en el domicilio

del Sindicato único, donde se incautó de varias pistolas y munciones. También en un

patio que da a la parte trasera del edificio

fué encontrado un rifle.

Se comentaba con elogio en Ripollet el

proceder valeroso y huimanitario del médico

señor García, que acudió a auxiliar al subcabo

de los mozos de Esquadra, señor Mongay,

en los momentos en que el tiroteo entre

éstos y los revoltosos era más intenso.

El cabecilla Molina

Muchos vecinos de Ripollet señalan como

uno de los principales cabecillas de la sedición, a un chófer que presta servicio de taxista en Cerdanyola, apellidado Molina. Este individuo a quien se vio, según parece, durante la madrugada y parte dé la mañana mezclado con los grupos, ha desaparecido de Ripollet y de Cerdanyola, llevándose con él el coche que conduce, a pesar de que no es de

su propiedad.

A CiU li fa nosa el Memorial Democràtic..

2011-10-10T07:03:00.000-07:00

Indignació al Memorial Democràtic

Entitats de memòria amenacen d'abandonar la institució si no s'anul·la l'elecció del castell de Montjuïc com a seu

El govern promet nou director abans de Nadal i diu que ja treballen de cara al 2012

El govern de CiU té una patata calenta, cada cop més calenta, en el Memorial Democràtic. El conflicte, per dins i per fora, s'està coent a foc lent. El Memorial, institució pionera en polítiques de memòria a l'Estat, és l'únic organisme governamental que, quasi un any després de la victòria de CiU a les eleccions, encara no ha arrencat a treballar amb normalitat, no té director, ni pau interna. El quadre de greuges es completa amb una retallada pressupostària del 30%, amb els treballadors afectats per una reducció salarial i amb l'amenaça de boicot d'una part de les entitats per la memòria de Catalunya.

“Acceptem la crítica de no haver anat tan de pressa com hauríem volgut. Però la situació ha sigut molt complicada”, argumenta l'actual responsable del Memorial com a director general de Relacions Institucionals, Joan Auladell. Els seus intents de mediació no han aconseguit crear la pau social entorn del Memorial. El que està clar és que, com reconeix Auladell, “el model de Memorial que té el govern contrasta amb la idea que tenen algunes entitats”. Segons ell, hi ha hagut “molta desconfiança”, “malentesos” i “friccions”, perquè molta gent pensava que el govern de CiU eliminaria el Memorial Democràtic. Tot i això, promet ara Auladell, el futur director serà nomenat “en un mes o dos, segur que abans de Nadal”; s'estan pensant activitats i jornades de memòria per al 2012; i es vol revitalitzar els espais de memòria a tot Catalunya, des del Museu de l'Exili de la Junquera fins als escenaris de la Batalla de l'Ebre a la Terra Alta. Finalment, confia Auladell, “les entitats acabaran veient que estem fent bé les coses i que creiem que cal continuar recuperant la memòria” de la Guerra Civil i el franquisme.

Tot i això, s'admet que és difícil trobar una personalitat de reconegut prestigi per fer-se càrrec d'una institució explosiva i amb conflicte intern. A més, diuen que fins a quatre persones hi han renunciat per no “carregar-se el mort”.

L'optimisme del govern contrasta, però, amb l'estat d'ànim d'una part de les entitats de memòria i, fins i tot, de membres de la junta de govern del Memorial. Segons Auladell, “les crítiques són només veus individuals molt concretes”. Segons el president del Consell de Participació, l'expres polític del franquisme, Enric Pubill, “l'emprenyament és general”. Tant és així que Pubill avisa que si el govern continua en la mateixa línia “les entitats de la memòria anirem pel nostre compte com si no existís el Memorial” i, per tant, deixaran de donar suport a la institució creada l'octubre d'ara fa just quatre anys. Precisament, a finals de novembre es farà a Barcelona el Congrés de Brigadistes Internacionals i, tal com denuncia Pubill, “ens autoorganitzarem nosaltres sols sense que el Memorial hi participi”.

El llistat de queixes i greuges de les entitats és llarg: des del gener del 2011 estan sense director ni gerent; la institució està “ofegada” econòmicament per la retallada del 29% del pressupost; el trasllat de la seu al castell de Montjuïc no els convenç pel seu “aïllament” i continuen “reivindicant que es busqui un espai al centre de Barcelona”. El mateix Pubill firma una carta amb totes aquestes queixes adreçada aquest setembre al president del govern Artur Mas i la del Parlament Núria de Gispert. “Ni ens van respondre. Però almenys va servir perquè la vicepresidenta a Joana Ortega convoqués una junta de govern” a finals de setembre.

La polèmica continua

Tot i això, segons Pubill, “la reunió no va servir per aclarir res” i “la polèmica encara no ha acabat”. La mateixa carta de queixes es va enviar als grups parlamentaris amb la firma com a representants de les entitats d'Anna Sallés –vicepresidenta de l'Amical de Ravensbrück–, Rosa Toran –presidenta de l'Amical de Mauthausen– i el mateix Enric Pubill –president de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme–. Només han respost els d'ICV-EUiA i els d'ERC, a banda d'un sorprenent PP, i l'objectiu ara és demanar a aquests grups parlamentaris que pressionin tant com puguin el govern per resoldre la polèmica situació del Memorial.

L'elecció del castell de Montjuïc com a seu fixa del Memorial és ara mateix el principal punt de conflicte. Algunes entitats es plantegen abandonar el Memorial si finalment va a Montjuïc. Per Pubill, “el fet de traslladar-lo a un lloc allunyat i poc visitat pels barcelonins ens fa pensar que volen fer desaparèixer a poc a poc el Memorial”. El govern desmenteix amb rotunditat aquesta acusació. Per Auladell, “el castell és una elecció fantàstica pel fet de ser un espai emblemàtic, simbòlic i gran, i per on passen 1,4 milions de persones l'any –la majoria turistes estrangers i escoles–, i li donarà visibilitat internacional”. El govern defensa que a l'antiga seu de Via Laietana només van passar unes 30.000 persones en un any.

Són, en definitiva, dues visions absolutament enfrontades. Conscients que no és el millor moment per fer una inauguració oficial, la vicepresidenta Ortega donarà la nova seu per estrenada a mitjan octubre amb el trasllat d'una exposició sobre la Maternitat d'Elna. “Ho farem molt discretament”, expliquen fonts de Vicepresidència, per evitar una possible protesta de les entitats que generés encara més conflicte.

El conflicte, però, està evidentment enquistat. Cap de les parts no vol cedir ara per ara en els seus plantejaments. La direcció general de Relacions Institucionals no preveu cap canvi en la seva línia i defensa la seva actuació en tots els sentits. A més, ara mateix, creuen “irrecuperables” algunes veus dissidents. A l'altra banda, pensen el mateix.

Font Diari-Punt Avui.

Una prova més que som un estat hereu de la dictadura..

2011-10-08T17:27:00.000-07:00

El Gobierno rechaza indemnizar a los hijos de un fusilado en 1936
La familia del socialista granadino Virgilio Castilla reclama 262.832 euros al Estado

El Gobierno de España harechazado indemnizar a los hijos de un político fusilado en 1936. Virgilio Castilla, presidente de la Diputación de Granada durante la II República, fue asesinado el 2 de agosto de 1936 por los golpistas y multado y expoliado tras su fusilamiento. Su familia pretendía que el Estado asumiera la reparación patrimonial. La negativa del Gobierno enfría las expectativas de miles de familias víctimas de la rapiña franquista. Unas 200.000 familias sufrieron represión económica hasta 1945.

Virgilio Castilla (PSOE) fue condenado a muerte el 1 de agosto del 36 por un consejo de guerra que lo declaró culpable de rebelión militar, provocación, inducción e instigación a la rebelión e insultos a la fuerza armada. El fallo lo consideraba parte de "un amplio movimiento subversivopara implantar en Granada las doctrinas ruso-marxistas". Fue fusilado al día siguiente en la tapia del cementerio de San José. Su expediente pasó a un Tribunal de Responsabilidades Políticas, que declaró la incautación de sus bienes como garantía del pago de una multa de 250.000 pesetas. Para afrontarla, los Castilla (entonces una viuda con tres hijos) tuvieron que disolver la sociedad familiar, Luis y Virgilio Castilla Confecciones SL.

José Castilla, de 81 años, y su hermana Carmen, de 76, los dos hijos de Virgilio que quedan con vida, solicitaron el 21 de octubre del pasado año al Gobierno 262.832 euros. Según una pericia realizada para la familia por el catedrático de Economía Rafael Moreno, es la cantidad equiparable hoy a las 250.000 pesetas que le fueron impuestas en concepto de multa.

Los Castilla invocan un antecedente, el del gobernante republicano Juan Negrín. Tras una larga batalla, sus herederos lograron que en 1995 el Consejo de Ministros aprobase un decreto que obligaba al Estado a abonarles 287 millones de pesetas. Este dinero serviría para compensarlos por los "daños y perjuicios" por la "incautación [...] de los bienes de la herencia de don Juan Negrín Cabrera [padre del político] por aplicación de la Ley de Responsabilidades Políticas de 1939".

En el caso de Castilla, el Estado se lava ahora las manos en lo que a la responsabilidad patrimonial se refiere. La Abogacía del Estado se pronunció en contra de la admisión del recurso y de hecho el Ministerio de Justicia lo inadmitió. Como última baza, la familia Castilla presentó recurso. La respuesta del ministerio, ya imposible de recurrir, fechada el 15 de julio y a la que ha tenido acceso Público, cierra definitivamente la vía administrativa y aboca a los Castilla a los tribunales. "Estamos acabando un recurso contencioso-administrativo. Llegaremos hasta donde haga falta, incluso a Estrasburgo", afirma José.

Argumentos

¿Qué argumentos ofrece el ministerio para negar la responsabilidad patrimonial del Estado español por el expolio de los bienes de un ciudadano cometido por el Estado español 75 años atrás? Básicamente dos. El primero es la prescripción. El artículo 142.5 de la Ley de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas, de 1992, señala que "el derecho a reclamar [una indemnización] prescribe al año".

El segundo argumento lo ofrece la propia Ley de Memoria Histórica, de 2007, que en su artículo 4.5 recoge que la declaración de ilegitimidad de los tribunales y consejos de guerra franquistas no constituye "título para el reconocimiento de responsabilidad patrimonial del Estado ni de cualquier Administración Pública, ni dará lugar a efecto, reparación o indemnización de índole económica".

Troben intacte soldat republicà a l'Ebre.

2011-09-27T16:32:00.000-07:00

EP.- Investigadors de l'Institut de Patrimoni del CSIC, del grup d'investigació Didpatri de la Universitat de Barcelona (UB), han desenterrat les restes de l'últim "soldat republicà" de la Batalla de l'Ebre, sepultat en la mateixa trinxera en la qual va combatre fins a l'últim segon.

La troballa és fruit dels treballs arqueològics que es desenvolupen en la línia fortificada de La Fatarella (Tarragona), l'objectiu dels quals és la preservació del patrimoni històric que representen els búnkeres de formigó i les trinxeres de la zona, l'última en poder dels republicans després d'una batalla que es va perllongar entre juliol i novembre de 1938 i va costar 15.000 vides.

En un comunicat, l'Associació Lo Riu ha explicat que la troballa ha posat "la pell de gallina" als investigadors, en entendre que el soldat caigut era probablement conscient de la seva situació i va combatre per assegurar el replegament dels soldats en retirada davant l'avanç de les tropes franquistes.

L'home, que calçava un 44 i mesurava 1,80 metres d'altura, va morir pels efectes de la metralla -possiblement una magrana que li va explotar a curta distància-, i els arqueòlegs han documentat que l'impacte li va partir el fèmur dret i li va incrustar fins a nou fragments en la caixa toràcica, a més de possiblement arrencar-li la mà dreta.

El soldat va caure d'esquena damunt del seu sarró, per la qual cosa ha estat possible recuperar els utensilis amb els quals s'afaitava, una ampolla de cristall verd i el plat d'alumini amb el qual menjava, juntament amb les restes d'unes botes amb sola de cautxú i capdavanteres de ferro.

Encara tenia en el seu poder dues magranes de fabricació polonesa i diversos paquets de munició del seu fusell, si bé els arqueòlegs creuen que algú el va despullar del seu casc i de la seva arma després de morir i el van deixar allà, enterrat en la seva pròpia trinxera i envoltat de nombrosos casquets de bala.

"Va romandre disparant frenèticament contra els enemics que atacaven la posició i es va quedar en el seu lloc de combat, fins a la mort, protegint la retirada dels seus companys", precisa el comunicat, que celebra el resultat d'una excavació que recupera la història d'aquest soldat fins al moment anònim.

A mitjants de novembre, i després que al juliol l'exèrcit republicà aconseguís travessar el riu Ebre i fes retrocedir als franquistes, l'avanç dels revoltats va tornar a expulsar als republicans cap al nord, per la qual cosa el XV Cos d'Exèrcit va ser encarregat de defensar les últimes posicions que asseguressin el replegament.

En un dels vèrtexs de la línia defensiva de búnkeres i trinxeres que discorria entre Riba-roja, La Fatarella i Ascó, concretament a la zona de Raimats, és on els investigadors han trobat el cadàver, en uns treballs que dirigeixen Alberto González-Rubial per part del CSIC i Mayca Rojo per part de la UB.

Nul·la política de la memòria del govern de CiU

2011-08-17T08:20:00.000-07:00

El fins ara desaparegut Memorial Democràtic, desaparegut des de l'arribada al govern de la Generalitat d'Artur Mas, reapareix en el moment que aquest govern ha de suportar les primeres grans proves electorals, i quan s'ha d'enfrontar a una crisi degut a les seves polítiques impopulars; retallades socials, i de serveis públics.

La responsable del Memorial ara, la vice-presidenta Joana Ortega, ha anunciat que s'ha arribat a un acord amb l'ajuntament de Barcelona, del mateix color polític des de maig, pel qual s'acondicionarà el vell castell de Montjuïc com a nou espai de la Memòria. Veure'm si aquest govern compleix amb aquests proposta o simplement s'oblidarà quan passin les eleccions. Però com s'anuncia pel mes d'octubre, setmanes abans de les eleccions, es provable que realment portin endavant aquesta decisió.

El problema és que tal com diu Ortega serà un espai dedicat a les víctimes, a la lluita per la democràcia, i al patiment de Catalunya sense voluntat de revenja, ni de dividir Catalunya en dos bàdols.

Una vegada més em de sentir aquest discurs de suposada concòrdia, però que amaga una realitat que és la d'explicar el passat sense tenir en compte un munt d'elements o contradiccions que s'intenten esquivar, i soterrar.

El primer que oblida Ortega és el concepte de justícia, o millor dit, intenta manipular aquest concepte, i el transforma en un altre: revenja. En el fons no és més que un discurs ideològic que representa uns sectors socials de Catalunya que van tenir una implicació clara amb la dictadura, però que volen conservar el seu tarannà democràtic i catalanista, malgrat en el passat renunciessin aquests principis per defensar un interessos particulars, pactant amb la dictadura.

Un altra contradicció en la que incorre Ortega és fomentar la mentida dels dos bàndols, potser més que mentida és una manipulació flagrant que estem acostumats a sentir, doncs forma part del cos teòric que legitima la transició; el pacte entre les dues Espanyes.

Però la teoria dels dos bàndols que s'ha convertit en intocable des de la restauració monàrquica, ve a legitimar tota una sèrie de premises que van aparellades a un dels anomenats "bàndols". Això és, justificació del cop d'estat contra un govern democràtic, l'ús de la força militar per exterminar o sotmetre la població d'Espanya, i la legitimitat d'una dictadura militar feixista que nega la llibertat, la justícia, la democràcia o infinites coses més, entre elles nega l'existència de nacionalitats com la nostra, la catalana, o com la basca.

Per tant, per molts equilibris que vulguin fer els qui governen actualment Catalunya, en el fons volen justificar la implicació d'uns sectors del país amb el franquisme, i si bé és cert que els sectors catalanistes van patir també la repressió, els qui governen no poden usar-los com disfressa o xantatge per legitimar tots aquells qui van col·laborar, i van treure enormes beneficis d'aquell règim cruel i exterminador.

Una sensibilitat nul·la.

2011-07-21T04:57:00.000-07:00

Las víctimas del franquismo

denuncian el "desprecio"

de Bono

La Asociación para la Recuperación de la Memoria le reprocha que

no quisiera condenar el golpe de 1936 y que margine

a los represaliados

Las víctimas del franquismo, aquellos que sufrieron la represión de la dictadura y sus familiares y los que a diario luchan por el rescate de la memoria histórica, sangran todavía por la herida que el martes abrió José Bono. El presidente de la Cámara Baja, al leer su "declaración del Congreso al cumplirse 75 años del inicio de la Guerra Civil", echó mano de Manuel Azaña. No sólo rehusó condenar el régimen y el golpe de Estado de 1936. Tampoco discernió entre vencidos y vencedores y no tuvo un recuerdo especial a los que defendieron la legalidad de la Segunda República.

http://www.publico.es/espana/388055/las-victimas-del-franquismo-denuncian-el-desprecio-de-bono

Bono com molts altres socialistes sempre ha tingut una sensibilitat nul.la en vers les víctimes de la dictadura. No ha d'estranyar, doncs molts d'ells tenen més lligams afectius amb el franquisme sociològic que no pas amb la lluita democràtica de la segona república.

A les víctimes se'ls demana oblit i perdò perquè els botxins i el poder resultin intocables.

2011-07-19T13:14:00.000-07:00

Bono rechaza condenar el

golpe de Estado de 1936

El presidente del Congreso se basa en un discurso de Azaña

en la declaración con motivo del 75 aniversario de la

sublevación militar que originó la Guerra Civil.

El célebre discurso de Manuel Azaña en el que pedía "paz, piedad y perdón" ha sido el eje de la declaración que el presidente del Congreso, José Bono, ha leído para conmemorar el 75 aniversario del golpe de Estado militar que propició la Guerra Civil.

En las palabras del socialista no se ha incluido una declaración explícita de condena del golpe ni de la violencia, algo que esperaban los grupos de izquierda del hemiciclo en este acto realizado al finalizar el Pleno. El texto, de apenas 17 líneas, ha sido elaborado por Bono, según ha explicado él mismo, lo que suscitó las quejas de varios grupos por no haberles consultado este extremo. Casi la mitad de la redacción es la transcripción literal del discurso del presidente de la República.

http://www.publico.es/espana/387801/bono-rechaza-condenar-el-golpe-de-estado-de-1936

Bono fa un cant a l'amnèsia, és la resposta als últims intents per recuperar la justícia històrica en una societat espanyola que és apunt de trencar tots els lligams sentimentals i personals amb els derrotats, reprimits i massacrats per la dictadura feixista. Sota el discurs de Bono apel·lant un suposat perdó, no hi ha altra cosa que la consagració l'oblit, i la impunitat. Davant una societat espanyola manipulada pel franquisme i ofegada per la cultura post-franquista de la democràcia, és difícil que els arguments puguin basar-se ja en premisses democràtiques. El que havia de ser una excepció, la dictadura, és el bressol de la continuïtat legal. El que havia de ser la base de la legalitat democràtica, la república, s'ha convertit en l'excepció il·legal. Així doncs les condicions son donades per la derrota social, a partir d'ara els arguments de justícia social i contra repressió democràtica del passat, només quedaran en els llibres d'història per a la minoria que vulgui interessar-se en el tema.

L'entramat de la impunitat a Espanya continua en peus.

2011-07-19T12:51:00.000-07:00

La Ley de Amnistía no se

reformará para juzgar

los crímenes franquismo

PSOE, PP y CiU rechazan en el Congreso una iniciativa que pretendía

modificar la norma de 1977 y posibilitar la investigación de los

delitos de la dictadura

La iniciativa que planteó el BNG de modificar la Ley de Amnistía de 1977 para poder, de esta manera, investigar y juzgar los crímenes del franquismo, no ha salido adelante por oposición del PSOE, PP y CiU en el Congreso.

El diputado del Bloque Francisco Jorquera ha defendido la propuesta aclarando que no se trata de abrir heridas "sino de cerrarlas", algo que, a su juicio, "no se puede hacer desde el olvido y la impunidad" sino reparando la memoria de las víctimas y "corrigiendo esos hechos vergonzosos".

La modificación pretendía excluir de la Ley de Amnistía los crímenes de lesa humanidad y evitar que prescriba su aplicación, porque según Jorquera no es lógico que tras 75 años del alzamiento militar y 36 de la muerte de Franco no haya sido posible revisar "las atrocidades" de la dictadura.

http://www.publico.es/especiales/memoriapublica/387788/la-ley-de-amnistia-no-se-reformara-para-juzgar-los-crimenes-franquismo

Han passat 35 anys des de la mort del dictador, i els acords presos amb els hereus de la dictadura per permetre l'adveniment del sistema constitucional actual que segellaven tota possibilitat d'aplicar la justícia sobre els crims de la dictadura, continuen essent intocables. Un sistema judicial que emana de la dictadura barra tot el pas a una administració equitativa de la justícia a l'estat Espanyol, això continua generant el principi de desigualtat davant al llei. Espanya és un estat amb ciutadans de primera i ciutadans de segona. Tothom que estigui relacionat amb el poder autoritari del passat és intocable, caldria començar a pensar si aquesta premissa que sacralitza una excepció, és també una font d'on emanen d'altres desigualtat socials o davant la llei que prenen formes més suaus i "democràtiques". Caldria veure si aquestes converteixen el sistema actual en una excusa contra la democràcia i la justícia.

Mentir per evitar les condemnes..

2011-07-15T07:35:00.000-07:00

España responde a Argentina

que sí investiga los crímenes

franquistas

El Gobierno cita el sumario que abrió Garzón, por el que será

juzgado por prevaricación, para evitar que otro país instruya

una causa por genocidio

El Gobierno español ha enviado tres informes a la Justicia argentina para frenar que sus tribunales inicien una investigación de los crímenes del franquismo bajo el paraguas del principio de jurisdicción universal para los crímenes de lesa humanidad. El Ejecutivo alude a la causa abierta en octubre de 2008 por el juez Baltasar Garzón todavía abierta pese a la suspensión del magistrado para evitar que la jueza argentina María Servini de Cubría empiece una investigación en relación con las 113.000 desapariciones forzadas que ya empezó el propio Garzón a documentar.

El Gobierno ha respondido vía diplomática ocho meses después del requerimiento del Juzgado Federal en Buenos Aires equivalente a la Audien-cia Nacional que exigía una comprobación sobre si existía una investigación en curso que impidiera la apertura del caso en Argentina. Fuentes del Ministerio de Justicia explicaron ayer que el Gobierno había enviado a través del Ministerio de Asuntos Exteriores documentación que básicamente consiste en un informe de la Fiscalía con una relación de los juzgados con causas abiertas derivadas de la investigación abierta en 2008 por Garzón, informa Ángeles Vázquez.

http://www.publico.es/especiales/memoriapublica/387149/espana-responde-a-argentina-que-si-investiga-los-crimenes-franquistas

La justícia argentina pregunta a l'estat espanyol si esta investigant el crims de la dictadura de Franco. No cal dir que aquí no s'investiga res relacionat amb la dictadura, només els historiadors escriuen llibres, però en el camp de la justícia i la societat res transcendeix.. Ara com una burla, Espanya respon a la justícia argentina que si s'investiga citant les actuacions d'un jutge que esta essent jutjat com a prevaricador per obrir una investigació sobre la dictadura, investigació de la que finalment es va inhibir, recordem-ho, en favor dels jutjats locals, i davant de denúncies particulars i concretes, que mai arribaran a portar ningú davant la justícia.. Espanya com a estat sembla seguir la mateixa tàctica que va portar endavant el dictador Pinochet, per no ser jutjat, ni a nivell internacional, ni a nivell estatal.. Ja és una pena que un estat que es diu democràtic jugui a la Puta i la Ramoneta com va fer-ho un dictador criminal sud-americà. Es tracta de tirar pilotes fora i salvar la situació encara que sigui de manera ridícula; la historia dels últims 70 anys no es pot posar sota la llum de la justícia per una raó ben senzilla, qüestionar aquell passat tindria masses conseqüències sobre el present. Per citar exemples, des del cap de l'estat, passant per l'exèrcit, la policia, membres d'alguns partits polítics i empreses i persones que es van enriquir en base el robatori, el treball esclau, i la corrupció, per no oblidar, la fonamental complicitat de la justícia espanyola amb la dictadura.. Massa si juga l'estat espanyol si s'obre un judici sobre la seva recent dictadura..

Incriuen afusellada pels feixistes el 1936.

2011-07-13T09:23:00.000-07:00

La ‘Libertaria’ muere de forma

oficial 75 años después

Fue asesinada por los golpistas en el 36 y, ahora, un juzgado

ordena la inscripción de su fallecimiento en el Registro Civil

María Silva, Libertaria, superviviente de la matanza de Casas Viejas y asesinada por los golpistas en agosto de 1936, ha muerto oficialmente 75 años después. El Juzgado de Primera Instancia e Instrucción de Chiclana de la Frontera (Cádiz) ha declarado su fallecimiento legal en un auto fechado el pasado 22 de junio, al que ha tenido acceso Público, y ordena la inscripción de su muerte en el Registro Civil, como solicitó su hijo Juan Pérez Silva en mayo de 2008.

Cuando mataron a su madre, que estaba embarazada, él tenía sólo 13 meses. “Es un gran paso, estoy muy contento y muy agradecido con todas las personas que me han ayudado, pero me da pena que se haya producido tan tarde”, explica ahora con 76 años. La decisión supone un reconocimiento moral para las familias de miles de desaparecidos en la guerra civil y la dictadura, que sufrieron una doble muerte, la real y la de esfumarse de la historia.

Días después de la sublevación del 36, se dictaron órdenes específicas para no inscribir a las víctimas con la clara intención de dejar el menor rastro posible, según varias asociaciones que llevan años pidiendo que se hagan las reformas necesarias para facilitar la inscripción, entre ellas la Asociación Andaluza Memoria Histórica y Justicia y el grupo de trabajo de CGT-A. Las familias que han solicitado la inscripción casi siempre se han encontrado con un inconveniente en los juzgados: aportar testimonios presenciales, de primera mano.

En el caso de María Silva, su hijo aportó la investigación Casas Viejas. Del crimen a la esperanza. María Silva ‘Libertaria’ y Miguel Pérez Cordón: dos vidas unidas por un ideal (1933-1939), realizada por José Luis Gutiérrez, y pidió que se declarara el fallecimiento de su madre el 24 de agosto de 1936 “a causa de muerte violenta realizada por las Fuerzas del Ejército y civiles sublevados”.

En un informe del pasado 8 de junio, la Fiscalía no formula oposición alguna y la jueza Bárbara Izquierdo declara la muerte de María Silva el 1 de enero de 1947, en aplicación de la legislación de desaparecidos, según la cual se declara el fallecimiento a los diez años desde la última vez que se supo de la persona.

Testimonios presenciales

El auto contrasta con otro reciente, dictado el pasado 9 de febrero en Cabra (Córdoba), que deniega la solicitud de inscripción de la defunción de Francisco Gómez Barranco porque, al no disponer de testimonios presenciales, no se acredita su muerte. Además, a diferencia del juzgado de Chiclana, califica las investigaciones aportadas como novelas históricas.

Fruto de la campaña de las asociaciones memorialistas, el Senado acaba de aprobar una enmienda del PSOE que, en teoría, facilita la inscripción de la defunción, de forma más rápida y económica, aunque sigue siendo insuficiente para el colectivo. A Juan, que le ha costado el proceso en torno a 2.000 euros, le queda aún lo más difícil: hallar el cuerpo de su madre, uno de los casos que iba a investigar Garzón. "Ese es el paso más gordo y creo que no se va a dar", concluye.

El govern espanyol publica un mapa de les fosses comunes del franquisme

2011-05-05T05:02:00.000-07:00

Es pot consultar des d'aquest dijous al web de la memòria històrica de l'executiu. El mapa unifica tota la informació aportada per les comunitats i les associacions. Rubalcaba ha explicat també que serà impossible identificar els 12.000 morts anònims del Valle de los Caídos

El govern espanyol posa en marxa aquest dijous un mapa de les fosses comunes de la Guerra Civil i el franquisme al web de la memòria històrica, segons ha anunciat el vicepresident primer de l'executiu espanyol, Alfredo Pérez Rubalcaba. El també ministre de l'Interior ha explicat que el mapa unifica tota la informació aportada per les comunitats autònomes i les associacions en defensa de la memòria històrica, amb els resultats de les investigacions i troballes fetes fins ara. El web recull a més les principals dades sobre el compliment de la llei de memòria històrica des de la seva aprovació fa tres anys, i aportarà xifres de beneficiats d'indemnitzacions i dels vestigis i símbols franquistes retirats.

  El mapa és, segons Rubalcaba, un instrument en "constant evolució", que "no és exhaustiu, ni molt menys, ni està acabat", perquè a mesura que avancin les investigacions s'aniran incorporant noves dades. "Cap ésser humà ha de romandre enterrat al costat d'una carretera" i "ningú mereix que a l'horror de la seva mort s'hi sumi la indignitat de la seva tomba", ha resumit el vicepresident espanyol, que ha insistit que la llei "no va contra ningú sinó a favor de moltes persones" i que pretén "emparar les víctimes de la violència".

Altres dades

Entre les altres xifres que poden trobar-se al web hi ha els més de 125.000 passaports espanyols ja expedits a descendents d'exiliats, la majoria procedents de països llatinoamericans. També hi figuren les 13.400 persones beneficiades de pensions d'orfandat o la pensió anual de gairebé 7.000 euros que rep cadascun dels "nens de la guerra" reconeguts, establerts en 34 països. Rubalcaba també ha explicat que les mesures de "reparació i reconeixement personal" inclouen els 1.011 “certificats d'il·legitimitat” de les sentències dictades durant el franquisme i les indemnitzacions a 90 persones que van ser internades per la seva orientació sexual.

12.400 morts sense identificar al Valle de los Caídos

Rubalcaba també ha anunciat que serà "gairebé impossible" identificar les restes de les persones enterrades a la basílica del Valle de los Caídos, on hi ha gairebé 34.000 cossos, segons un informe forense encarregat pel ministeri de Justícia. El vicepresident ha explicat que a la basílica de Cuelgamuros jeuen en columbaris individuals i col·lectius les restes de víctimes “d'un i altre bàndol" de la Guerra Civil. De totes elles, 21.423 estan identificades i 12.410 figuren en els arxius de Patrimoni Nacional com a "desconegudes". Davant les demandes dels particulars que han demanat l'exhumació de les restes dels seus familiars enterrats al Valle de los Caídos, Justícia va encarregar un informe forense les conclusions indiquen que la identificació de les restes és d'una "complexitat extrema en la pràctica". De fet, Rubalcaba ha confessat als diputats que es pot afirmar que "serà pràcticament impossible" aquesta tasca.

Niños robados del franquismo

2011-02-27T12:03:00.000-08:00

Cuando en 2002 estrenamos Los niños perdidos del franquismo la sociedad española se estremeció al ver que el robo de niños que habíamos llorado en el contexto de la dictadura argentina también se había producido en España. Gracias a la investigación que realicé con Ricard Belis (con la asesoría histórica de Ricard Vinyes), desvelamos uno de los pasajes más siniestros de la dictadura franquista, esa que algunos se empeñan en vendernos como light y superada por el hada buena y amnésica de la Transición.
En nuestra última investigación, el documental ¡Devolvedme a mi hijo!, hemos visto cómo los robos de niños continuaron durante la dictadura y los primeros años de la democracia. El perfil ha cambiado y la instrumentalización de la represión también. El objetivo será ahora las madres solteras y el objeto codiciado esos hijos que muchas de ellas no tuvieron más remedio que dar en adopción, atrapadas en un contexto moral, social y político que hacía impensable una maternidad en solitario. Eran unas “pecadoras” y su hijo un objeto que iría a parar a familias “como Dios manda”. A pesar de ello, fueron muchas las mujeres que tuvieron la valentía de querer quedarse con su hijos. De nada sirvieron sus ruegos; su hijo ya había sido adjudicado.
Lo que empezó siendo una terrible represión política se convirtió en una represión moral y un negocio revestido de caridad que terminó como simple tráfico de bebés. Son muchos los padres a los que se les comunicó que su hijo había muerto en el parto. Si insistían, se les enseñaba un bebé congelado, siempre el mismo, que posteriormente será reconocido por más parejas. No existe la historia clínica, el niño no está inscrito en el registro, no hay certificado en el cementerio. ¿Donde está ese niño?
Nuevamente la justicia española ha hecho gala de lo contrario y el fiscal general del Estado no ha aceptado la demanda conjunta de los afectados, como antes tampoco lo aceptó la Audiencia Nacional. Aunque un fiscal especial coordinará la investigación –un logro al que no es ajeno la insistencia de los afectados y el estreno del documental–, entre las víctimas hay desazón y también desunión. Incluso hay algunos que se han querido desvincular de eso tan feo y peligroso que se llama “memoria histórica”. Así lo han exhibido en unos carteles que, a falta de poder poner rostro a ese desaparecido, decía: “No somos memoria histórica”. Algunos afectados, en su dolor y desconocimiento, dicen que su hijo fue robado después de la muerte del dictador, en plena democracia, como si el dato cronológico significara la liquidación automática de unas estructuras que precisamente fueron las que propiciaron esos robos. Uno de esos instrumentos que perduró hasta el año 1999 fue el llamado parto anónimo, que permitía a las madres ocultar su identidad al dar a luz. Lo que debía proteger la intimidad de esa madre terminó siendo la puerta de muchas apropiaciones. La madre nunca podría reclamar a su hijo, el hijo nunca tendría una pista de quién era su madre biológica. A menudo la jugada se completaba con una inscripción falsa: la madre adoptiva constaba como madre biológica.
El franquismo sigue venciendo y cuando las víctimas se desvinculan de la dictadura se expresa una doble tragedia: no entendemos que muchas de las injusticias a las que nos enfrentamos hoy día arrancan de la dictadura y se han perpetuado en democracia. Sigue siendo más digerible pensar que unos señores muy malos robaban niños en vez de contextualizarlo en un sistema político y religioso que favorecía, alentaba y encubría esos robos. Es más fácil culpar a una banda de traficantes que a una dictadura. Se piensa que se puede obtener un mejor resultado judicial acusando a unos determinados médicos que a un Estado. Muchos afectados, en su deseo de encontrar al ser querido, se imponen la práctica idea de que, si una persona culta e influyente como el juez Baltasar Garzón ha terminado sentado en el banquillo por denunciar el robo de niños a sus madres presas en los años 40 y 50, ¿cómo no pueden terminar ellos, simples trabajadores, gentes sencillas, cuando denuncian las desapa-
riciones de los años sesenta, setenta y ochenta? No, no, mejor desvincularlo.
Pero da igual. Tampoco les van a hacer caso. Porque sí, seguimos hablando de franquismo y eso no se toca o te salpicas. Porque, aunque no hubiera un plan diseñado y planificado de robo y adopciones de niños que engordaban conciencias y bolsillos, los que manejaban esas redes que se aprovechaban de la vulnerabilidad de las madres eran los de siempre: monjas, capellanes, médicos, notarios, jueces… Todos ellos pertenecían a unas clases dominantes muy bien conectadas con el poder, amparadas por el régimen y por la impunidad que los protegían. Unas clases que hoy ejercerán su influencia impidiendo la verdad, justicia y reparación de las víctimas. El primer paso ya se ha dado, intentando desactivar la carga de profundidad que significa vincular estos robos con el franquismo. Así, en el supuesto de que se llegue a juicio, no habrá condena porque el delito habrá prescrito. Claro, muy distinto que interpretarlo como delito de lesa humanidad, secuestro continuado. Porque eso es lo que fueron esos cambios de destinos que imponían los que se creían dioses. Y esos delitos no prescriben.
Como ya ocurrió en nuestra primera investigación, será muy difícil obtener pruebas que atesoren que esos robos eran parte del proyecto del Estado franquista. Pero, aunque nos falte alguna pieza del puzle, la imagen es diáfana. Para quien la quiera ver, claro.

Montse Armengou es periodista y directora de documentales históricos

publicado en el Diario Público el 26/02/2011

Trobat soldat de Ripollet desaparegut.

2011-01-27T15:43:00.000-08:00

El passat més de juliol a través del Centre d'Història Contemporània que esta elaborant un cens sobre el cost humà de la guerra civil a Catalunya, se'ns va comunicar la possible ubicació del cos d'un soldat de l'exèrcit de la República, uns documents de l' Archivo General Militar de Avila, feien constar les dades de la mort i el lloc d'enterrament del jove. El cos és a la fossa comuna del Monestir de les Avellanes a Os de Balaguer, i forma part d'un enterrament de 357 víctimes, fet que fa molt difícil exhumar i identificar el cos. Un cop comprovada la nostra llista actual de morts i desapareguts, i corregides les dades errònies, varem donar la informació com a correcta quant a la pertinença ripolletenca de la víctima i de la seva família.

El passat més d'octubre varem comunicar aquestes dades a la família que el tenia com a desaparegut, també ens vàrem posar en contacte amb l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya, per informar i conèixer la situació i estat d'aquesta fossa.

Aquesta comunicació és va fer a petició de la família que estava interessada en saber les possibilitats de visita i d'exhumació del lloc d'enterrament.

Per respecte a la intimitat de la família de moment guardarem l'anonimat sobre el nom del soldat i els seus familiars, així com hem deixat passar un temps prudencial per fer pública l'acció realitzada per la Comvif. Tampoc en el futur farem públics els tràmits i els nom del soldat sense la autorització de la seva família.

Un espacio virtual contra la impunidad y a favor de la justicia

2010-11-17T04:48:00.000-08:00

La Universidad de California amplia su archivo sobre la Guerra Civil, el mayor

del mundo, con una colección de testimonios de víctimas de la represión.

La Universidad de California en San Diego alberga el mayor archivo que existe con materiales de todo tipo relacionados con la Guerra Civil española, (libros, panfletos de todas las corrientes políticas, fotografías, carteles, etc). Se trata de una archivo único en el mundo creado a iniciativa del profesor Gabriel Jackson, que convenció al periodista e historiador norteamericanoHerbert Southword, para que, en 1966, donara la colección personal de pósters, libros y demás documentos que había acumulado durante su estancia en España en tiempos de la Guerra Civil.

En 2005, Lynda Claassen, directora de The Southworth Collection, nombre que recibe el archivo, preguntó a un recién llegado profesor español del departamento de Literatura, Luis Martín-Cabrera, cómo ampliar y dar a conocer la colección en España. A partir de ese momento nace el germen de lo que hoy es el Archivo Digital de la Guerra Civil Española y de la dictadura franquista, que refuerza y nutre el contenido del archivo original de Herbert Southword, pero con una necesaria adaptación a la era tecnológica: el archivo incluye 124 testimonios audiovisuales de víctimas de la Guerra Civil y de la dictadura, grabadas, editadas y disponibles, la mayoría de ellas, en una página web.

Primeros pasos

El proyecto que se inició formalmente en 2007 está llegando a su fin. En la etapa que viene ahora "se tratará de desarrollar materiales educativos y pedagógicos así como terminar la página web", indica Luis Martín-Cabrera, coordinador del proyecto.

Para la creación de este archivo, financiado en su totalidad por la Universidad de California, Martín-Cabrera junto con Scott Boehm, doctorando en la misma Universidad, decidieron que el primer paso sería reunirse en España con asociaciones de Memoria y de este modo contactaron conEmilio Silva, presidente de la Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH).

"Las historias que recogemos no tienen nada que ver con el discurso norteamericano de los derechos humanos"

"Silva acogió la idea con entusiasmo", recuerda Cabrera, ya que una iniciativa de similares características se había impulsado desde la Universidad Complutense de Madrid pero no fraguó, "debido a un problema de financiación con el rectorado", explica Cabrera.

Tras esa primera toma de contacto con el movimiento memorialista en España, el siguiente paso fue hacerse con dos cámaras y grabar ocho entrevistas en el verano de 2007 a víctimas de la represión franquista. A su regreso a California, no les resultó difícil la tarea de convencer a los decanos de la división de Artes y Humanidades y a otros administradores del campus de la importancia del proyecto: "Rápidamente entendieron que se trataba de algo muy importante y necesario", resalta Cabrera.

Para preparar a conciencia la iniciativa, el profesor de la Universidad de California visitó distintos archivos del holocausto "para ver cómo habían hecho las cosas", señala, y a continuación crear "elprotocolo de entrevistas que se puede consultar en la web del proyecto".

Difícil financiación

En 2008, un equipo de seis estudiantes (cuatro en Madrid y dos en Sevilla), junto con Luis Martín- Cabrera y Scott Boehm, comenzó las entrevistas. "La financiación provenía de varios departamentos de la Universidad de California", aunque, apunta el docente, "era un puente para que lográsemos por nuestra cuenta dinero para sostener el proyecto a través de alguna fundación privada", algo que nunca pasó por varios motivos.

"No es un archivo completo porque muchas personas ya no podrán contar su testimonio"

"Además de la crisis financiera, no estábamos dispuestos a aceptar cualquier dinero", aclara Cabrera que sostiene que las historias que integran el archivo, "no tienen nada que ver con el discurso hegemónico norteamericano de los derechos humanos". Por otro lado, los entrevistados, "no son vidas abstractas, son personas que tienen o tuvieron una filiación política clara y sabían por lo que luchaban", y eso, en palabras del coordinador del proyecto, "no se presta a que te lo financien".

Cabrera considera que el hecho de haber salido adelante sin ayuda de benefactores privados, "es la prueba de que no hemos traicionado los ideales de las personas que entrevistamos".

Los 40.000 dólares de dinero público de la Universidad de California "se acabaron este verano" con la entrevista 124 y aunque no será un archivo completo, "llegamos tarde para muchas personas que no podrán contar su testimonio", apunta Cabrera, este trabajo ha creado "un lugar de memoria y un espacio virtual contra la impunidad y a favor de la justicia", concluye el coordinador del proyecto que ha contado con apoyos voluntarios: "El verano pasado, Jessica Córdova, estudiante, se fue a Barcelona a hacer entrevistas pagándoselo todo de su propio bolsillo".

Proyecto pionero

Por su parte, Scott Boehm, destaca que se trata de una iniciativa pionera ya que "el archivo audiovisual ha ocupado un espacio que antes no existía", en referencia a que es la primera vez que una institución pública, como la Universidad californiana, acoge un proyecto de estas características.

"El Estado español ha negado a las víctimas del fascismo un espacio como el que ofrece el archivo audiovisual"

"La intención era crear un espacio institucional para las víctimas del fascismo en España, algo que les ha negado el Estado español", explica Boehm precisando que el "registro histórico" ha estado dominado por los "vencedores" que durante décadas "pudieron contar su historia".

Ahora, "con este archivo", subraya el doctorando estadounidense, "se pueden escuchar historias singulares y representativas de las miles de personas que lucharon contra el fascismo y sufrieron las consecuencias".

Los testimonios incluidos en el archivo audiovisual corresponden a víctimas que han sufrido todo tipo de represión. En ese sentido, Boehm apunta a casos de familiares de desaparecidos, torturas, prisión, exilio, campos de concentración, o represión "cotidiana": hacia las mujeres, en las calle o en las escuelas.

Memoria "sin fronteras"

Respecto a la intervención de ciudadanos extranjeros en los procesos de recuperación de memoria histórica, Scott Boehm lo tiene claro: "La Guerra Civil fue un asunto mundial. No hay que olvidar la ayuda que tuvo Franco de nazis y de fascistas italianos, ni a las miles de personas que vinieron de todas partes del mundo para tratar de frenar el auge del fascismo en este país".

Es por ello que el doctorando invita a "no extrañarse" por ver extranjeros implicados en este proceso ya que, "no es una memoria con fronteras estrictas", sostiene, para concluir que, "múltiples gobiernos tuvieron parte de la culpa en el triunfo de Franco, la normalización de su dictadura y la política del silencio y olvido de la Transición".

Tortosa: Convergencia i Unió vota amb el Partit Popular contra retirada de símbols feixistes.

2010-11-09T05:13:00.000-08:00

Els deu regidors de CiU tomben la moció

En el ple d'aquest dilluns no hi va haver sorpreses. I és que els deu regidors de CiU a Tortosa van votar en contra de retirar el monument franquista més gran que hi ha a Catalunya. Dos anys després de quedar-se a només tres vots de retirar l’escultura de la Batalla de l’Ebre, ara la iniciativa s'ha tombat per onze vots en contra i nou a favor.

El rebuig dels representants de la federació nacionalista, sumat al vot del nou edil popular, Miquel Àngel Monllau, han impedit que la moció prosperés tot i el suport de sis dels set edils del PSC -perquè una regidora no hi ha assistit-, els dos d’ERC i l’únic que té ICV.

La portaveu de CiU, Meritxell Roigé, va justificar el rebuig a la moció perquè, a parer seu, "la ciutadania no el percep com un monument franquista o d'exaltació de Franco". La federació nacionalista va mostrar el seu respecte per les signatures recollides, però va reiterar que la presentació del text "obeeix a una maniobra electoralista" per desgastar-los just abans dels comicis.

Malgrat que l'ajuntament hagi rebutjat de nou la retirada dels vestigis franquistes de la ciutat, el Casal popular Panxampla, que és qui ha liderat la iniciativa, prosseguiran la recollida de signatures per presentar una nova moció a principis de l'any vinent per demostrar a l'alcalde, el convergent Ferran Bel, que “no es tracta d'una iniciativa electoralista” i que “sí que és un tema prioritari per als tortosins”.

Aparecen en Valencia los restos de 17 represaliados del franquismo.

2010-11-04T16:30:00.000-07:00

Los forenses presentarán un informe "demoledor" que

demostrará

el "sadismo" de los asesinatos.

El equipo de arqueología y bioantropología Grupo Paleolab ha concluido el estudio de los restos de 17 represaliados del franquismoencontrados en fosas "ilegales" de las localidades de Albalat y Benagéber. Con estos trabajos, las primeras familias valencianas tienen por fin constancia de donde están sus difuntos desaparecidos de forma "forzosa" y, "por primera vez, pueden cerrar la herida".

Tras una larga labor de búsqueda impulsada por la asociación La Gavilla Verde y el Grupo para la Recuperación de la Memoria Histórica de la Fundació Societat y Progrés, junto al Grupo Paleolab, los resultados de los análisis de laboratorio se expondrán en un "demoledor" informe científico que se dará a conocer el lunes 8, "en términos estrictamente forenses y judiciales" que sacará a la luz "sadismo" con el que estas víctimas fueron asesinadas, como "prueba de un delito" ante un juez, que no podrá "inhibirse".

Así lo anunció este jueves el coordinador de Grupo para la Recuperación de la Memoria Histórica de la Fundació Societat y Progrés, Matías Alonso, en una rueda de prensa junto al presidente de la asociación de familiares de Benagéber, Miguel Garrido, hijo de uno de los represaliados localizados en este estudio.

Puede haber más fosas de las 83 "oficiales"

Un trabajo que no ha hecho más que empezar, y que con la subvención de carácter anual de 56.400 euros que el Ministerio de la Presidencia acaba de conceder al Grupo para la Recuperación de la Memoria Histórica, éste pretende realizar, por primera vez, un listado de fosas de la Comunitat Valenciana. Una "ardua labor" en una región "salpicada por entierros ilegales" que empezará este año por Valencia, donde existen "oficialmente" 83 fosas, y quiere extender más tarde a Castellón y Alicante.

"Bastantes más"

Además de las fosas conocidas, puede haber "bastantes más" ha augurado Alonso, pues cuando en los primeros años de posguerra se contabilizaron 35 campos de concentración y 113 lugares utilizados como centros de detención en la Comunitat, con lo que la cifra real estaría entre las 100 y 150 fosas, que ahora se quieren localizar, así como "devolver el nombre" a quienes yacen en ellas.

"Los mismos huesos son los que están hablando" y gracias a los restos de las 17 primeras víctimas identificadas, se descubrirá en un informe "la verdad" de lo que pasó con aquellas personas "desaparecidas forzosamente" y "asesinadas impunemente" en los años posteriores a la Guerra civil, "al abrigo de los bosques".

"Los mismos huesos son los que están hablando"

Así mismo, el informe dejará clara la "colaboración de autoridades de la época, alcaldes y párrocos, que permitían entierros ilegales en su demarcación", ha avanzado Alonso, quien ha hecho un llamamiento para que las autoridades actuales ayuden a "reparar el daño de sus predecesores".

Autorización oficial

En este sentido, ha destacado que en Benagéber, "por primera vez" un alcalde ha autorizado las ocho exhumaciones realizadas, al tiempo que en Albalat, la diócesis la que ha dado su beneplácito, ha valorado. En esta última, se ha comprado un nicho donde figurarán los nombres de los represaliados. Se trata de dos hitos que "refuerzan" su labor para seguir con las restantes peticiones "en esta vía", que según Alonso, es una "labor de servicio público esencial que deberían acometer los gobiernos autonómicos", ha puntualizado.

Del mismo modo, ha criticado que "tradicionalmente, la judicatura ha sido un "problema" y no quiere ayudar en cuestiones de memoria histórica, como tampoco una parte de la derecha que "sigue hostil".

Entre los familiares que podrán dar descanso a los restos de sus familiares, Miguel Garrido ha celebrado que por fin podrá enterrar a su padre, trabajador del pantano de Benegéber y republicano, pero nunca guerrillero, y llevar su cuerpo junto al de su madre en el pueblo de Landete, además de darle una misa.

"Sólo pedimos justicia", ha manifestado Garrido, quien ha lamentado que personas como su padre, --según las conclusiones que revela el informe que se presentará este lunes en la Universitat de Valènca--, fueran asesinadas "con varios tiros en las piernas y los brazos para que murieran lentamente, algunos de ellos, con hasta 30 tiros en el cuerpo, ha precisado.

Milers de persones participen en l'homenatge a l'Ebre.

2010-10-27T05:43:00.000-07:00

Milers de persones, en la seva majoria familiars dels soldats de l'Exèrcit Popular de la República morts o desapareguts l'any 1938, van acostar-se a les terres de l'Ebre per participar en l'homenatge institucional que la Generalitat de Catalunya va organitzar en memòria de totes aquestes víctimes condemnades a l'oblit, a més de que els cossos de molts d'ells mai van ser recuperats per les seves famílies i jeuen en fosses anònimes o camps de la zona sense poder ser identificats.

Moltes d'aquestes famílies a banda de perdre el seus sers estimats, van haver de viure el seu dol en silenci, sota l'amenaça i el menyspreu que el règim feixista del general Franco va mostrar per tots els qui van ser derrotats defensant el règim constitucional i democràtic de la República Espanyola.

Actes com aquest demostren, al contrari del que volen fer creure amplis sectors polítics actuals, que les famílies no obliden al seus familiars morts o desapareguts, ni les vexacions i injustícies que van haver de patir durant la dictadura. Demostren que molts no estan disposats a seguir conformant-se amb la conspiració del silenci imposada a partir de l'any 1975.

Homenatge als morts de la Batalla de l'Ebre.

2010-10-06T11:56:00.000-07:00

El proper diumenge 24 d'octubre els soldats morts durant els 115 dies de la Batalla de l'Ebre rebran un homenatge institucional per part de la Generalitat de Catalunya, al Memorial de Les Camposines, lloc estratègic durant la batalla a prop Corbera d' Ebre. A l'acte s'inaugurarà una placa amb els noms de més d'un miler de víctimes d'aquesta batalla, morts o desapareguts. Entre aquests noms figuraran els d'alguns soldats de Ripollet, dels quals les seves famílies varen sol·licitar informació mitjançant la Comvif (Comissió en Memòria de les Víctimes del Feixisme), al servei de recerca de morts i desapareguts durant la Guerra Civil de la Generalitat de Catalunya. Fa unes setmanes aquestes famílies varen rebre la corresponent informació sobre aquest homenatge al mateix temps que se'ls demanava l'aprovació per poder fer constar els noms dels seus parents víctimes d'aquella batalla. També se'ls pregava que enviessin qualsevol correcció sobre alguna errada que poguessin detectar en els nom que el Memorial Democràtic tenia inscrit.

Molts ciutadans de Ripollet varen morir o desaparèixer a l'Ebre el 1938. La batalla va començar la matinada del 25 de juliol i es va perllongar fins el 16 de novembre. Els historiadors encara no s'han posat d'acord sobre el nombre de víctimes alguns parlen de 30.000 morts per part de l'exèrcit popular de la república i 6500 per part de l'exèrcit feixista. Altres eleven el total de víctimes fins els 130.000. No hi ha dades exactes, sobretot degut a la descomposició final de l'exèrcit de la República, la gran quantitat de desapareguts abandonats als camps de batalla, i el menyspreu dels vencedors cap a les víctimes republicanes.

Las víctimas citan en Argentina a los dirigentes del franquismo

2010-09-30T06:03:00.000-07:00

Reclaman a la jueza que pida al Gobierno español la lista de ministros de Franco aún vivos.

Si el Estado español, a través de sus diferentes poderes democráticos, ha investigado o está investigando los crímenes del franquismo, lo tendrá que demostrar ante un juzgado argentino. Las víctimas de la dictadura que apelaron el pasado 14 de abril a la justicia universal mediante una denuncia en Argentina contra los crímenes de Franco han solicitado a la jueza encargada del caso que pida al Gobierno español los nombres de los ministros franquistas vivos y muertos, jueces colaboradores, altos mandos de Falange y de las Fuerzas Armadas que cometieron crímenes e incluso el listado de empresas que se beneficiaron económicamente de los trabajos de los presos.

La lista de peticiones de los denunciantes responde a la decisión del pasado 3 de septiembre de la Cámara Federal que obliga a la jueza María Romilda Servini de Cubría a solicitar al Gobierno español un exhorto por vía diplomática para que informe "si efectivamente se está investigando la existencia de un plan sistemático generalizado y deliberado de aterrorizar a los españoles partidarios de la forma representativa de gobierno a través de su eliminación física, llevado a cabo en el periodo comprendido entre el 17 de julio de 1936 y el 15 de junio de 1977".

Respuesta de Caamaño

El ministro de Justicia, Francisco Caamaño, aseguró en el Congreso de los Diputados que el Gobierno colaboraría con la solicitud que llegue de Argentina. Para que esa solicitud se ajuste a lo pretendido por las víctimas de los crímenes de Franco, los denunciantes enumeran lo que se debe solicitar. "Ante la posibilidad de que el Gobierno diga que a través de algunos juzgados territoriales se está investigando, queremos dejar claro que los pocos jueces que han continuado con los procesos abiertos por Garzón apenas se han limitado a localizar la fosa e identificar el cuerpo. Nada más. Y eso no puede considerarse cosa juzgada", explica el abogado demandante, Carlos Slepoy.

Las víctimas reclaman ocho campos de investigación para determinar lo sucedido y su responsabilidad. Una de esas peticiones reclama el número de empresas que operó durante el franquismo con presos obligados a trabajar. "Tanto las compañías como sus directivos tienen que dar explicaciones y en su caso determinar las indemnizaciones", explica el abogado.

Los querellantes piden que se envíe desde España el proceso abierto en el Tribunal Supremo contra Baltasar Garzón por supuesta prevaricación al investigar los crímenes del franquismo. Además, piden el envío del sumario que abrió el magistrado para demostrar que "en este momento" se está impidiendo a las víctimas de un "genocidio", denunciar los delitos que han sufrido.

El letrado de las víctimas recuerda que la justicia argentina no tiene que detener su investigación ante una hipotética respuesta del Gobierno en la que se asegure que sí se ha investigado. "En el caso de los niños robados por la dictadura argentina abierto en España por Garzón había juicios abiertos en Argentina, pero eso no impidió a España investigar. Lo mismo ocurrió en Ruanda, por poner otro ejemplo", explica Slepoy.

La Cámara Federal corrigió la postura del fiscal que recomendó el cierre del caso porque había comprobado "a través de Internet" que en España había ya investigaciones pendientes. Este tribunal ha establecido como periodo a investigar las fechas acotadas por los denunciantes que hablan desde julio de 1936 a junio de 1977. "Los jueces que firmaron las penas de muerte de septiembre de 1975 en juicios sin garantías tienen su responsabilidad", ejemplifica el letrado.

Los denunciantes equiparan la Ley de Amnistía de 1977 con las leyes de impunidad derogadas en Argentina en los juicios a la dictadura militar. Esta ley exime a "los funcionarios públicos" de posibles delitos cometidos "en el ejercicio de sus cargos". "Algunos delitos no prescriben y en estos crímenes no existe la obediencia debida como eximente de la culpabilidad", concluye Slepoy.

Aniversari dels últims afusellaments judicials de la dictadura de Franco.

2010-09-26T08:52:00.000-07:00

El 27 de setembre de 1975 de bon matí foren executats Juan Paredes Manot, Angel Otaegui Echeverria, Xosé Humberto Baena Alonso, Ramon Garcia Sanz i José Luis Sánchez Bravo Sollas. Havien estat detinguts en varies redades de las forces policials de la dictadura, juntament amb molts d´altres ciutadans. Tots acusats de formar part d'organitzacions terroristes, foren bàrbarament torturats a les comissaries per la policia política del règim, i falsament acusats de la mort de membres de forces de la seguretat de l'estat. Després d'una pantomima de judicis militars sense cap garantia, ni aportació de proves, la majoria dels detinguts foren condemnats a mort. Finalment en un decisió aleatòria, potser per mostrar una suposada clemència per part del règim, alguns dels condemnats veieren commutades les seves penes de mort, per la de presó, i d'altres, concretament aquests cinc joves, foren sentenciats i executats amb celeritat. Sense que hi haguessin més raons incriminatòries que ens altres casos. Es a dir cap raó que no fos la de formar part d'organitzacions que lluitaven contra la dictadura.

Després de 35 anys de la seva execució, ningú ha respost mai davant la democràcia actual com responsable d'aquests assassinats a l'atzar, ni mai l'estat ha demanat perdó per aquests crims, ni tant sols els joves morts han rebut cap reconeixement oficial com a víctimes de la dictadura feixista espanyola.

La Comissió de la Dignitat reclama a Madrid l'anul·lació del judici a Companys

2010-09-18T05:56:00.000-07:00

La presidència de la Comunitat els ha negat la possibilitat de realitzar aquest acte a dins de l'edifici de la institució.

La Comissió de la Dignitat ha reunit a Madrid mig centenar de persones que han reclamat justícia i reparació pel president de la Generalitat Lluís Companys.

L'acte ha tingut lloc davant de la seu de la Presidència de la Comunitat de Madrid que durant el franquisme era la Direcció General de Seguretat on va ser retingut i torturat el president màrtir fa 70 anys.

Hi han assistit representants de CiU i d'ERC, així com el portaveu de la Comissió, Pep Cruanyes, que creu que “no és suficient” declarar il·legítima la sentència sinó que s'ha de treballar per aconseguir l'anul·lació.

Aquesta setmana el Congrés dels Diputats ha rebutjat una moció d'ERC en aquest sentit amb els vots en contra del PSOE, el PP i UpyD.

Segons els organitzadors, la presidència de la Comunitat els ha negat la possibilitat de realitzar aquest acte a dins de l'edifici. L'homenatge ha finalitzat amb una ofrena floral a les portes d'on Companys va ser retingut i torturat.

L'homenatge ha finalitzat amb una ofrena floral a les portes d'on va ser retingut i torturat.

Fallece María Rodríguez Juárez, una de las pocas mujeres que luchó con los maquis

2010-09-10T07:17:00.000-07:00

María Rodríguez Juárez La Goyerías, una de las pocas mujeres que luchó con los maquis contra el régimen franquista, falleció ayer a los 90 años en Barcelona. La Goyerías vivía en el barrio de Bellvitge de L'Hospitalet y este viernes la alcaldesa de la ciudad, Núria Marín, ha expresado el pésame de la ciudad a su familia.

Marín ha destacado la "figura de ciudadanos como María Rodríguez, gente corriente que luchó por unos ideales y que, víctimas de la represión, se negaron a aceptar la dictadura". María Rodríguez era hija de jornaleros sin tierra de Alia (Cáceres), y huyó de la represión franquista.

Desde las montañas participó en enfrentamientos armados liderados por su pareja,Chaquetalarga. Fue detenida en 1948 y pasó cinco años en la cárcel. A su salida se trasladó a vivir a Barcelona y años después a L'Hospitalet, al barrio de Bellvitge, donde ha vivido hasta su fallecimiento.

La justicia argentina reabre la investigación por los crímenes del franquismo

2010-09-04T05:49:00.000-07:00

España deberá informar si está investigando la existencia de un plan de exterminio de republicanos durante la Guerra Civil y la dictadura.

Un tribunal de apelaciones de Buenos Aires reabrió la causa porcrímenes de lesa humanidad cometidos por la dictadura de Francisco Franco en España, como reclamaban organismos humanitarios y familiares de víctimas del franquismo, informaron fuentes judiciales.

Además de anular el dictamen de una jueza federal de Buenos Aires que había archivado esas actuaciones, el tribunal dispuso pedir al Gobierno de España que informe si está investigando esos crímenes en el período comprendido entre el 17 de julio de 1936 y el 15 de junio de 1977, apuntaron las fuentes.

Abogados de organismos humanitarios que patrocinan a los querellantes dijeron que la decisión del tribunal "repara el error" del archivo de la causa dispuesto en un fallo de la jueza María Servini de Cubría con el apoyo de la Fiscalía.

La Sala II de la Cámara Criminal y Correccional Federal respondió así a una apelación presentada por familiares de españoles víctimas del franquismo que en abril pasado habían pedido a la justicia argentina que investigara múltiples crímenes de lesa humanidad amparándose en el principio de jurisdicción universal. Con la unanimidad de sus miembros, el tribunal declaró nulo "por carecer de fundamentación y sustento en el ordenamiento procesal vigente" el fallo que había archivado las actuaciones.

Además aceptó la petición de la querella para que por vía diplomática se pida a España que informe "si efectivamente" se investiga allí la existencia de "un plan sistemático generalizado y deliberado de aterrorizar a los españoles partidarios de la forma representativa de gobierno a través de su eliminación física" en el lapso que va del 17 de julio de 1936 al 15 de junio de 1977".

"El derecho a la tutela judicial efectiva implica que la razón principal por la que el Estado debe perseguir el delito es la necesidad de dar cumplimiento a su obligación de garantizar el derecho a la justicia de las víctimas", aduce el dictamen del tribunal argentino.

Subraya que "la persecución penal" es "un corolario necesario del derecho" de toda persona a "una investigación judicial a cargo de un tribunal competente, imparcial e independiente" que establezca si hubo violación de sus derechos, "se identifique a los responsables y se les impongan las sanciones pertinentes". "Cuando decidió archivar la causa observamos que se sacó el asunto de encima: ahora sentimos que el tribunal ha reparado ese error", dijo el abogado Ricardo Huñis, uno de los que representan a la querella.

La causa había sido archivada por Servini de Cubría al amparo de un dictamen del fiscal Federico Delgado "que decía que en España se están investigando esos hechos y esto no tiene base probatoria", destacó. "Por eso se pide ahora informes al Gobierno de España", comentó el abogado, para quien "como no hay investigaciones" en la justicia española "no habrá impedimento para que la justicia argentina avance en la causa".

"El tribunal (argentino) dice que debe haber una investigación por el derecho que le asiste a quienes querellan y que por tratarse de delitos de lesa humanidad se deben agotar todas las instancias de investigación", remarcó Huñis. "No podemos entender cómo la justicia argentina podía rechazar estas investigaciones cuando ha sido pionera en investigar crímenes de lesa humanidad", puntualizó.

Entre las demandas ante los tribunales de Buenos Aires figuran las de Silvia Carretero, viuda de Luis Sánchez Bravo, uno de los cinco últimos fusilados por el franquismo, y las de Darío Rivas, hijo de Severino Rivas, fusilado en 1936, e Inés García, sobrina de Elías García, asesinado en 1937.

En abril pasado, Rivas y García encabezaron la querella presentada ante los tribunales federales argentinos por genocidio con el auspicio de organismos humanitarios locales, entre ellos el Servicio de Paz y Justicia que dirige Adolfo Pérez Esquivel, Premio Nobel de la Paz 1980.

La demanda fue ampliada poco después con diecisiete nuevos casos de víctimas gallegas, de un total de casi 5.000 represaliados por la dictadura en Galicia, identificados en una investigación realizada por universidades gallegas durante los últimos cuatro años.

La querella pidió listas de las fosas comunes halladas en España, un censo de los niños robados durante la dictadura, e información de "todas las empresas privadas beneficiadas del trabajo forzado y esclavo de los presos republicanos que aún siguen activas

Los crímenes del franquismo serán investigados en Argentina

2010-09-03T19:03:00.000-07:00

Argentina comenzará a investigar los crímenes del franquismo aplicando el principio de justicia universal. La Sala 2ª de la Cámara de Apelaciones en lo Criminal Federal desestimó ayer un dictamen de la jueza María Servini de Cubría, que en mayo de 2010 había rechazado una demanda presentada por familiares de víctimas del franquismo para investigar esos crímenes.

"Por lo tanto, aquella resolución de la jueza se anula porque no tiene fundamento" explica Máximo Castex, uno de los abogados argentinos que interpuso la querella. "Ahora el proceso exige retomar la investigación sobre los delitos del franquismo". El caso volverá al mismo juzgado que recibió la denuncia. De este modo, será Servini de Cubría la encargada de dar comienzo a las investigaciones. La diferencia es que ahora la magistrada debe cumplir con las indicaciones de la Cámara de Apelaciones, que le ha señalado cómo tiene que proceder.

La Cámara insta además a incluir como querellante particular a Inés García, excluida por Servini de Cubría como parte de la acusación dado que era sobrina-nieta de una víctima del franquismo. "Nosotros apelamos, explicando que el criterio en materia de derechos humanos con respecto a la víctima es más amplio y que por eso tenía que serle otorgado el carácter de querellante a Inés García", precisa Castex.

Primera investigación

El abogado reconoce la trascendencia de esta resolución, que permite a un país extranjero examinar los delitos de lesa humanidad cometidos por la dictadura española. "Esto es fundamental porque se van a investigar hechos de muy larga data", alega. Que se haya aceptado a Inés García como parte del caso es también un giro esperanzador. "Los familiares de las víctimas del franquismo son, en muchos casos, sobrinos-nietos", añade. "Ahora pueden presentarse en la causa siendo querellantes".

El otro impulsor particular de esta demanda es Darío Rivas, un hombre de 90 años que quiere hacer justicia a su padre, Severino Rivas, alcalde de Castro Rei (Lugo) que fue fusilado en 1936. Esta causa está apoyada por organizaciones argentinas de derechos humanos, por la ARHM y por el Premio Nobel de la Paz Adolfo Pérez Esquivel.

Un record republicà se salva en un carrer de Barcelona

2010-08-18T14:12:00.000-07:00

Encara que el règim franquista s'encarregués d'eliminar tots els símbols poguessin recordar l'existència de la II República alguns d'ells es van salvar de la selecció. És el cas del tribut que van retre els veïns d'un barri de Barcelona al milicià republicàMiquel Pedrola en nom de carrer i que ara, la insistència de diversos particulars li ha tornat un lloc en el record gràcies a la seva restauració.

A la façana d'una de les cases del carrer Sant Miquel, a la Barceloneta, es pot llegir el nom amb el qual l'ajuntament de Barcelona va homenatjar al combatent republicà durant la Guerra Civil. Però abans d'aquest reconeixement formal, que es va veure traduït en la col·locació d'una placa , els veïns es van avançar pintant a mà a la façana el nom del seu popular company. En finalitzar la guerra i després de l'ocupació per les tropes franquistes de cada poble i ciutat espanyola, tots els noms de carrers que homenatjaven republicans il.lustres o combatents que van defensar la legalitat de la II República, van ser eliminats sistemàticament i "rebatejats"pels de sants o militars i polítics afectes al "moviment nacional".

"La pintura s'ha salvat gràcies a la insistència dels veïns", assegura Cortijo

Aquest va ser el cas del carrer "Miquel Pedrola", nom que figurava tant a la placa col.locada per l'ajuntament, com en la pintura manual realitzada pels veïns. La placa va ser destruïda i la pintura tapada amb més pintura a sobre. Tot i això no es va poder esborrar aquest record material del combatent republicà, membre del POUM i descendent d'una coneguda família d'actors ja que la pintura "franquista" l'únic que va aconseguir va ser conservar la pintura "republicana".

Així ho explica Daniel Cortijo, historiador i principal promotor de la iniciativa per recuperar aquest símbol. "El nom es trobava molt borrós i gairebé ocult després de les capes de pintura que li havien aplicat els franquistes". Segons les investigacions que ha realitzat Cortijo, del nomenclàtor de la guerra civil a Barcelona només perviu aquest carrer a Pedrola i la plaça del milicià Desconegut, sense vestigi localitzat.

Salvada "per molt poc"

Durant la investigació del personatge que estava duent a terme Cortijo, es va trobar un dia per casualitat una bastida que cobria la façana on hi havia localitzat la pintura. Després preguntar als treballadors sobre la intenció de les obres que s'estaven duent a terme li van dir que el "grafit històric"seria tapat novament com a conseqüència de la restauració de la façana de l'edifici.

Després d'aquest halllazgo, l'historiador català contactar amb l'administració competent la qual li va posar una sèrie d'impediments per protegir el símbol "per no estar catalogat". En primer lloc, relata Cortijo, "em exigien documentar històricament la pintura perquè fos protegida i restaurada, així com presentar un suport veïnal traduït en la signatura d'un document per a procedir amb la iniciativa ".

Tot i aconseguir el suport ciutadà demanat i de presentar tots els documents que posseïa sobre la pintura, l'Institut de Paisatge Urbà de Barcelona, encarregat de la seva restauració, ha trigat un anya portar a terme la reparació.

Nova placa

La pintura, que està protegida contra actes vandàlics, ha estat amenaçada, segons explica Cortijo, per grups d'extrema dreta que desitgen la seva eliminació. D'altra banda, el Districte no descarta la col.locació d'una placa homenatge de la qual encara s'està estudiant la forma que revestirà.Tributs a part, el carrer continuarà denominant oficialment Sant Miquel.

Memòria republicana

Aquest historiador i autor de 'Històries de la història de Barcelona', té clar que "els pocs símbols republicans s'han de conservar ja que el franquisme va honrar durant gairebé 40 anys als seus morts i en democràcia arriba l'hora de reivindicar la memòria dels que van defensar la legalitat republicana ".

Miquel Pedrola ha recuperat el carrer amb què els seus veïns van tractar de mantenir viu el seu record en el temps. Aquest milicià, que va morir al front d'Aragó al setembre de 1936 ja té el seu lloc en la memòria col.lectiva dels barcelonins. En aquesta línia, nombroses associacions de víctimes continuen el seu treball diari per treure de l'oblit els noms de més de 130.000 desapareguts en fosses i cunetes víctimes de la repressió franquista.

Aniversari de la detenció del president Lluís Companys i Jover. ( 13 d'agost de 1940-13 d'agost de 2010 ).

2010-08-14T05:18:00.000-07:00

Lluís Companys va tenir el tràgic final dels temps en què li va tocar viure. President de la Generalitat entre 1934 i 1940, va ser detingut per la Gestapo a França, torturat pel règim de Franco a Madrid i afusellat a Barcelona.

Quan es compliran 70 anys de la seva mort, la Comissió de la Dignitat s'ha proposat homenatjar l'únic president de govern a Europa assassinat pel feixisme portant el seu record als llocs que van marcar els seus últims dies. Ahir es va inaugurar una placa a La Baule (França) en el lloc on va ser arrestat, i l'octubre es celebraran dos actes solemnes a Barcelona.

La Comvif s'adhereix a la Manifestació del 10 de juliol del 2010.

2010-07-12T06:19:00.000-07:00

La Comissió en Memòria de les Víctimes del Feixisme de Ripollet, va adherir-se a la convocatòria d'Òmnium Cultural que sota el lema: "Som una nació. Nosaltres decidim." La manifestació que va aplegar centenars de milers de persones és una mostra més del rebuig del nostre poble davant els intents que al llarg de la història, especialment amb la guerra civil i la dictadura, han volgut sotmetre i diluir el nostre país sota una uniformització feixistitzant.

Les dones violades pels feixistes condemnades al silenci i l'oblit

2010-06-27T17:39:00.000-07:00

La repressió de la dictadura franquista relacionada amb la intimitat, l'honor i la pròpia imatge "ha de ser fermament denunciada i repudiada, rehabilitant amb això els drets infringits amb formes de càstig que socialment denigraven la dignitat dels qui la patien, amb independència que es imposessin al marge, en moltes ocasions, de procediments documentats ". És la premissa amb la qual la Junta d'Andalusia encapçala l'esborrany del decret que preveu, per primera vegada a Espanya, una indemnització de 1.800 euros per a les víctimes oblidades i silenciades: les dones

El text estableix aquestes ajudes per als que van veure vulnerats els seus drets mitjançant el rapat, la ingesta d'oli de ricí i la posterior submissió a vergonya pública, fets que ni tan sols la Llei de Memòria Històrica reconeix. No inclou, però, de manera expressa la violació, una altra forma de repressió tan denigrant que fins i tot moltes de les víctimes, encara avui, ni tan sols han estat capaços de confessar la seva família.

Fase de legacions

Davant la dificultat de documentar amb proves aquestes barbaritats, la Conselleria andalusa de Governació i Justícia crearà una Comissió d'Estudi i Valoració, en què intervindrà almenys una persona llicenciada en Dret, per analitzar cas per cas.

El temps per acollir-se a aquestes ajudes és limitat

"Per evitar que la manca d'una prova documental pugui impedir els objectius d'aquesta norma, expressament s'habilita la prova mitjançant qualssevol mitjans admesos en dret, sempre que les formes de repressió quedin prou acreditades ", recull el text, que està sotmès ara a una fase d'legacions.

El temps per acollir-se a aquestes ajudes és limitat.L'esborrany del decret concedeix un termini de tres mesos, un període relativament curt si es té en compte que moltes d'aquestes dones encara desconeixen que podran sol · licitar i que coincidirà,si es compleixen els terminis previstos d'aprovació, amb els mesos d'estiu. El text, a més, va dirigit directament a elles, com sol licitants i beneficiàries. És a dir, en el cas que la víctima hagués mort la majoria, de fet, han mort-, els seus familiars no podran demanar la indemnització ni, per tant, cobrar, com sí passa amb les previstes per penes de presó.

Madrid recorda els més de 3000 afusellats a l'Almudena.

2010-06-21T04:09:00.000-07:00

Amb la participació de diversos músics, actors i familiars, aquest diumenge es recordà al cementiri de l' Almudena, les més de tres mil persones afusellades pels feixistes a les tàpies d'aquest cementiri un cop acabada la guerra civil. A l'acte els participants van fer lectura de 1100 noms d'aquestes víctimes. A banda de recordar les persones assassinades per la dictadura franquista en aquest indret, la concentració reivindicà la necessitat de revisar i jutjar la història, amb la necessitat de que els centenars de milers de ciutadans que jeuen als camps, camins i cunetes de l' estat, siguin recuperats, identificats i homenatjats, tal com els correspon com a defensors de la legalitat i la democràcia republicana.

Actors, actrius, musics, escriptors/es espanyols es manifesten contra la impunitat.

2010-06-14T17:45:00.000-07:00

Actors, músics i escriptors donen visibilitat a les víctimes del franquisme a través d'una campanya. Quinze anuncis exigeixen la recerca dels desapareguts i una investigació judicial

El món de la cultura va enviar ahir un encàrrec al Govern de part de les víctimes del franquisme. "La meva família segueix buscant-me. Fins quan?", acaba cada un dels 15 vídeos que la Plataforma Cultura contra la Impunitat va presentar a Madrid. Els anuncis, dirigits per la realitzadora Azucena Rodríguez, amb guió de l'escriptora Almudena Grandes, reclamen a l'Estat justícia i reparació per a la memòria republicana.

Els artistes del cinema, la música i la literatura presten en la campanya la seva imatge a una víctima de la repressió franquista desencadenada després del cop d'Estat del 1936 que va continuar durant quatre dècades de dictadura. Pedro Almodóvar parla en nom de Virgili Leret, aviador afusellat al Marroc a les poques hores d'esclatar la revolta. "Els meus companys em converteixen en el primer militar assassinat per complir el seu deure. No vaig tenir judici, ni advocat, ni sentència. Meves filles segueixen buscant-me. Fins quan?", Diu el realitzador.

"Em dic Maria Álvarez. Ajudo als guerrillers com puc, amb roba, menjar, medicines. Pagament per això amb penes de presó i desterrament. (...) El juliol de 1951 em detenen amb el meu germà Marcelino. En el camí, ens maten per l'esquena a tots dos. A això en diuen ells aplicar la llei de fugues. No vaig tenir judici, ni advocat, ni sentència. La meva família segueix buscant-me. Fins quan? ", assenyala el testimoni representat per Pilar Bardem.

Cada testimoni finalitza amb el soroll de trets de fusell. La directora Azucena Rodríguez va anar a un arxiu històric de sons per obtenir el terrible soroll exacte dels afusellaments per aconseguir el major realisme possible. "Vam voler fer alguna cosa sobri, res pamfletari. Per això utilitzem una imatge senzilla que expliqui sense més el drama", va explicar la realitzadora.

L'efecte buscat aconseguir emocionar a les famílies que han prestat les biografies dels seus avantpassats per a la campanya. És el cas d'Antonia Parra, que no va poder evitar les llàgrimes en sentir l'escriptor Juan José Millás, representar el paper del seu pare, Antonio, afusellat amb 34 anys a Marchena (Sevilla). "La meva mare sempre va creure que l'havien matat per llegir molt", recordava Antonia a la porta del cinema. Millás va explicar l'emoció que va sentir en conèixer els detalls de la mort del pare d'Antonia: "La seva dona va enterrar els llibres del seu marit al pati de casa seva. Aquesta imatge és terrible. És com si enterressin ocellets vius".

Antònia compte que la seva mare va desenterrar anys després aquests llibres per cremar. "Només es va quedar amb tres. Un diccionari, un llibre de gramàtica i un altre de mesures. Els que va pensar que no eren perillosos", recorda.

"Aquestes històries no estan en els llibres de text"

"Les històries que expliquen aquests vídeos no apareixen en els llibres de text. Cada testimoni acaba amb una pregunta: ¿Fins quan? En gran part dels 113.000 casos el final ha estat amb la mort en democràcia dels familiars sense haver arribat a saber on és el seu pare, avi ...", va reflexionar el president de l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica, Emilio Silva, nét d'un afusellat.

El sentit de la campanya va ser explicat amb claredat per l'actor hispà argentí, Juan Diego Botto. "Al país del qual jo procedeixo qualsevol familiar d'un desaparegut pot acudir a una oficina del Govern a demanar informació i l'Estat li facilita tota la documentació que existeixi. És més fàcil del que sembla. És una obligació que l'Estat s'encarregui de buscar els desapareguts i que no ho faci d'una manera subsidiària ", va denunciar l'actor.

Les famílies de les víctimes de la repressió lamenten que l'única manera que tenen de buscar els seus éssers estimats és anar a una associació com la que dirigeix Silva, que compta amb voluntaris que fan buits en els seus treballs per anar els caps de setmana a cercar fosses comunes. "Només tenim testimonis orals que diuen on va poder estar enterrat", afegeix Olga Rodríguez, besnéta de la víctima interpretada per Juan Diego Botto.

Els actors van agrair la "generositat", el "coratge" o la "paciència" dels familiars com Hilda Farfante, filla de dos mestres republicans afusellats a Astúries, que va respondre: "Gràcies als artistes per prestar els seus rostres joves i vides reeixides a les nostres històries ". "L'objectiu és que mai més calgui que tornem. Tant de bo sigui així", va concloure Almudena Grandes.

Acte d'entrega de sol·licitud oficial a l´Ajuntament de Ripollet per que es dediquin dos espais públics a Magí Girbau i Josep Ros.

2010-05-26T04:01:00.000-07:00

En presència d'en Miquel Querol, net d'en Magí Girbau (alcalde de Ripollet del 16 d' abril de 1931 al 1 de febrer de 1934) i Antoni Ros, fill d´en Josep Ros (alcalde de Ripollet en dos períodes entre l'1 de febrer de 1934 al 15 d´agost de 1936) acompanyats per un grup de veïns de Ripollet. La Comissió en Memòria de les Víctimes del Feixisme de Ripollet, ha presentat una nova proposta dirigida a la comissió municipal d'Honors i Distincions perquè aquests dos alcaldes de la República siguin honorats i homenatjats.

La nova proposta es concreta en la petició que dues places, parcs, vies públiques o dos edificis municipals, portin el nom d'aquests dos alcaldes, els primers elegits democràticament a la nostra població.

Properament publicarem un extracte de l'informe que hem presentat amb dades trobades de l'època quan en Magí Girbau i en Josep Ros varen ser alcaldes de Ripollet, a part de la normalitat política i social d'aquells primers anys de la República a la nostra vila, destaquen els importants avenços que hem pogut constatar a nivell educatiu, entre ells la creació del primer parvulari de la història de Ripollet, o el primer autobús que recollia els nens de cases allunyades i els portava a les escoles.

Presentació i Declaració Pública.

2010-05-21T11:25:00.000-07:00

El proper dimecres 26 de Maig, a partir de les 12 hores, a la seu de l´Oficina d´Atenció al Ciutadà de Ripollet ( Ajuntament de Ripollet ) la Comvif presentarà una nova instància, acompanyada d´un informe dirigit a la Comissió d´Honors i Distincions proposant que Ripollet reconegui i honori als seus dos primer alcaldes democràtics: En Magí Girbau i Baqués i En Josep Ros i Prats. Represaliats durant la dictadura i oblidats durant la democràcia posterior per haver format part del període democràtic de la 2a República. Durant l´acte es farà una petita declaració pública sobre el significat d´aquesta petició i el contingut de la nostra proposta. Per donar suport aquestes accions comptarem amb el suport i la presència de familiars d´En Magí Girbau i d´En Josep Ros.

Víctimes apel.len contra el rebuig a l'Argentina a una causa per crims del franquisme.

2010-05-12T12:01:00.000-07:00

Organismes humanitaris i familiars de víctimes del franquisme apel.len avui a Buenos Aires contra la decisió de la Justícia federal de l'Argentina de rebutjar l'obertura en aquest país d'una causa per crims de la dictadura franquista a Espanya .

Els advocats dels demandants van presentar l'apel lació cinc dies després que la magistrada María Servini de Cubria rebutgés la denúncia presentada el passat 14 d'abril perquè s'investiguin a l'Argentina els crims de lesa humanitat comesos durant la dictadura de Francisco Franco (1939-1975 ), emparant-se en el principi de "jurisdicció universal".

La resolució de Servini de Cubria està en sintonia amb l'adoptada prèviament pel fiscal Federico Delgado, qui es va pronunciar en contra de la demanda per considerar "il.legal" l'inici d'un procés que a Espanya desenvolupen "nombrosos tribunals".

Servini va estimar "vinculant" el dictamen del fiscal i va resoldre "desestimar les presents actuacions per impossibilitat de procedir".

Els advocats demandants sostenen que actualment no hi ha causes obertes a Espanya que s'investiguin els crims del franquisme, va explicar Ricardo Huñis, un dels redactors de la demanda.

Per això, va afegir, demanen a la magistrada que "habiliti una demanda oficial" a les autoritats d'Espanya perquè informin sobre causes obertes contra el franquisme en els tribunals de Justícia d'aquest país.

"Per la jutge descobrirà que no hi ha cap causa en tràmit i que l'informe del fiscal no té sentit", va assenyalar Huñis.

Huñis es mostra confiat que la Cambra Federal d'Apel lacions d'Argentina accepti en les pròximes setmanes l'apel lació dels demandants, el que habilitaria a la magistrada a demanar informació judicial a les autoritats espanyols.

En cas que l'apel lació presentada avui no prosperés, els advocats apel · larien davant del Tribunal Suprem de l'Argentina i en última instància davant tribunals internacionals, com la Cort Penal Internacional de l'Haia.

"Hi ha baralla per estona", va sostenir Huñis, qui representa una desena d'organismes de drets humans ia cinc familiars de víctimes del franquisme.

Entre les demandes figuren les de Silvia Carretero, vídua de Luis Sánchez Bravo, un dels cinc últims afusellats pel franquisme, i les de Darío Rivas, fill de Severino Rivas, afusellat el 1936, i Inés García, neboda de Elías García, assassinat el 1937.

Rivas i García van encapçalar la querella presentada davant els tribunals federals argentins per genocidi.

Pocs dies després, la demanda va ser ampliada amb disset nous casos de víctimes gallegues, d'un total de gairebé 5.000 represaliats per la dictadura a Galícia, identificats en una investigació realitzada per universitats gallegues durant els últims quatre anys.

Aquestes disset demandes estan representades a l'Argentina per l'advocat Carlos Zamorano, de la Lliga argentina de Drets Humans, que té previst presentar la seva lació en les pròximes hores.

La querella va sol.licitar que la Justícia demane dades sobre membres dels governs espanyols en funcions entre el 17 de juliol de 1936 i el 15 de juny de 1977, així com dels comandaments de l'Exèrcit, Guàrdia Civil, Policia Armada, directors generals de Seguretat i dirigents de Falange Espanyola.

A més, va demanar llistes de desapareguts, assassinats i torturats i de les fosses comunes trobades a Espanya, un cens dels nens robats durant la dictadura, i informació de "totes les empreses privades beneficiades del treball forçat i esclau dels presos republicans que encara segueixen actives ".

Campanya d´Amnistia Internacional sobre les desaparicions a L´Estat Espanyol.

2010-05-10T04:18:00.000-07:00

El drama de las desapariciones forzadas

Hola

Imagina que un día te levantas y tu padre no está en casa. No llega a comer, ni avisa de que no viene a dormir. Pasan las semanas, los meses, los años... y no hay noticias suyas. Imagina la desesperación de tu familia, el drama de la búsqueda, el dolor de no saber si va a volver y no poder llorar su pérdida.

Por desgracia, numerosas familias en el mundo no han tenido que imaginar esa tortura porque la viven muy de cerca.

Sin ir más lejos, en España, son muchas las familias que, durante la Guerra Civil y el Franquismo conocieron el horror de las desapariciones forzadas y que, todavía hoy, esperan respuestas.

La desaparición forzada ocurre cuando una persona es detenida o secuestrada por el Estado, o por agentes que actúan en su nombre, sin que luego se reconozca la detención, ocultándose su paradero y quedando así la víctima sin protección ante la ley.

La desaparición forzada es un crimen repugnante que causa un sufrimiento incalculable, además de un delito según el derecho internacional.

Eso significa que todos los Estados tienen la obligación de proteger a las personas de la desaparición forzada y de combatir la impunidad también en sus leyes nacionales.

Por eso, desde Amnistía Internacional estamos recogiendo firmas para pedir a las senadoras y senadores españoles que incorporen el crimen de la desaparición forzada en el nuevo Código Penal.

Porque, si no lo hace, el Estado español estará fallando una vez más a las víctimas y a sus familias, así como a sus obligaciones internacionales. Si quieres unirte a nuestra petición, haz clic aquí.

Muchas gracias por no quedarte de brazos cruzados.

Esteban Beltrán
Director Amnistía Internacional - Sección Española

PD. Por favor, reenvía esta petición a todos tus contactos. Cuantos más seamos, más fuerte oirán nuestra voz los políticos.

Sí, quiero sumarme a esta petición

Mèxic i Cuba demanen a Espanya que investigui el franquisme

2010-05-05T16:08:00.000-07:00

El Govern Espanyol va escoltar ahir retrets a l'ONU pel

desemparament judicial de les víctimes republicanes.

El secretari d'Estat d'Afers Constitucionals i Parlamentaris, José Luis de Francisco, va haver de respondre ahir a Ginebra (Suïssa), al Consell de Drets Humans de l'ONU, a les crítiques dels països llatinoamericans a la impunitat del franquisme posada de nou d'actualitat per l'assetjament judicial a Baltasar Garzón. Espanya va passar l'examen de gran part dels 55 membres d'aquest òrgan però va rebre el retret directe de Mèxic i Cuba pel desemparament judicial de les víctimes de Franco i la crítica vetllada de l'Argentina, Perú i Colòmbia pel mateix motiu.

Les observacions van ser emeses durant l'Examen Periódico Universal a què l'ONU sotmet a tots els seus membres des de 2008. El Govern espanyol rebrà avui un resum de les opinions dels membres i haurà de presentar el proper divendres un document amb les seves respostes. El Consell de Drets Humans emetrà un informe definitiu al setembre.

Colòmbia va criticar veladament l'estat de la Llei de Memòria Històrica

"Esperem que es puguin intensificar les insuficients mesures adoptades perquè les famílies identifiquin i exhumin els cossos de les víctimes", va recriminar el delegat cubà. "Queda com a assignatura pendent la necessitat de posar fi a la impunitat de què gaudeixen els responsables dels crims durant la dictadura franquista", va afegir.

Fonts de Presidència del Govern asseguren que Espanya aposta "pel rescabalament moral de les víctimes davant la via penal" exigida pel representant caribeny. El delegat diplomàtic de Mèxic recomanar a Espanya, "de conformitat amb les seves obligacions internacionals, investigar, sancionar i reparar els delictes de desaparició forçada". De Francisco va assenyalar que els delictes de desaparició forçada estan tipificats en el Codi Penal espanyol des de 2003.

Les intervencions de Cuba i Mèxic van ser les més agressives, però també hi va haver crítiques vetllades com la de Colòmbia: "La veritat és un dret fonamental per als qui han estat víctimes de greus violacions de drets humans i per això recomanem a Espanya continuar avançant en la implementació de la Llei de la Memòria Històrica ". La norma de desembre de 2007 va ser un dels punts que Espanya va exposar com èxit en matèria de drets humans.

El Govern nega que la Llei d'Amnistia sigui «de punt final»

La delegació espanyola va avaluar "de manera satisfactòria" els afalacs rebuts per la Llei de la Memòria i fonts del Govern van reiterar que la via administrativa és l'única que estan disposats a donar suport. "La Llei d'Amnistia de 1977 no pot ser equiparada amb les lleis de punt final derogades a Iberoamèrica perquè no va ser impulsada des de dins del règim sinó per membres actius a l'oposició democràtica", van aclarir des del departament de María Teresa Fernández de la Vega, que havia preparat la presentació espanyola davant l'ONU.

"L'amnistia va tenir conseqüències immediates en la recuperació de la llibertat per a moltes persones", opinen a l'Executiu. Països com Argentina o Perú, sense citar el franquisme, van reclamar l'enfortiment de les "mesures contra la impunitat".

Querella argentina contra el franquisme creix amb més 5.000 casos gallecs

2010-04-26T15:32:00.000-07:00

Buenos Aires, 26 abr (EFE) .- La querella presentada a l'Argentina per investigar els crims de lesa humanitat comesos durant la dictadura franquista a Espanya s'ampliarà aquesta setmana amb 5.000 casos documentats de víctimes a Galícia, van confirmar a Efe fonts judicials.Seguir llegint el arículo

FOTOGRAFIA I VÍDEO RELACIONAT

Querella argentina contra el franquisme creix amb més 5.000 casos gallecsAmpliar fotografia

Entre els nous casos que es presentaran davant la justícia argentina figuren les denúncies de Flor Baena, germana de Humberto, membre del Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic (FRAP), i de Silvia Carretero, dona de Luis Sánchez Bravo, també membre d'aquesta organització.

Baena i Sánchez Bravo van ser dos dels cinc últims afusellats pel règim franquista, el 27 de setembre de 1975.

La documentació que es presentarà el proper divendres davant la jutge María Rosana Servini de Cobria a la Cambra Federal de Buenos Aires documentació més de 5.000 casos de tortures, detencions il legals i crims comesos a Galícia entre el 18 de juliol de 1936 i el 15 de juny de 1977, incloses les desaparicions d'una vintena de ciutadans argentins, va explicar a Efe l'advocat Gustavo García.

Els informes, va afegir l'advocat espanyol, estan documentats amb declaracions oficials, fotografies i fins i tot vídeos, resultat del treball de recerca que van començar a realitzar el 2006 tres prestigioses universitats gallegues sota el lema "Els noms, els llocs, les veus".

Part d'aquests documents integren la causa oberta pel jutge de l'Audiència Nacional espanyola Baltasar Garzón, actualment processat per investigar els crims del franquisme.

L'objectiu és aconseguir "que es reconegui que a Galícia hi va haver un genocidi, encara que no hi va haver front de guerra", va afegir García, que va recordar que organitzacions de memòria històrica gallegues xifren en més de 25.000 el nombre de víctimes en aquesta comunitat autònoma espanyola.

"Nosaltres mateixos no reconeixem el nostre propi genocidi", va dir, i va afirmar que Galícia és diferent de la que hagués estat si no haguessin faltat aquestes 25.000 persones. "Som conseqüència d'allò i el que volem és que la Història posi a en el seu lloc a cada un".

"Aquí no hi ha una pregunta d'ideologies. Són criminals, són crims contra la humanitat i han de jutjar", va insistir.

Gustavo García, que treballa des de fa més de deu anys amb advocats argentins i xilens que investiguen els crims de lesa humanitat comesos en els seus països, confia que la Justícia argentina porti endavant el procés, com va passar quan Garzón va jutjar repressors argentins.

"Ara demanem que ens tornin el favor i que s'investigui aquí el genocidi gallec", va apuntar.

Per aconseguir-ho, els demandants es sumaran a la querella presentada el passat 14 d'abril a Buenos Aires per un grup d'advocats encapçalats per Carlos Slepoy amb el suport d'organitzacions de argentines de Drets Humans.

La denúncia presentada a l'Argentina es fonamenta en el principi de "jurisdicció universal" per jutjar crims de lesa humanitat previst en la Constitució argentina i consagrat en el Dret Internacional.

La querella demana a la Cambra Federal de Buenos Aires que demane dades sobre membres dels governs espanyols en funcions entre el 17 de juliol de 1936 i el 15 de juny de 1977, així com dels comandaments de l'Exèrcit, Guàrdia Civil, Policia Armada, directors generals de Seguretat i dirigents de Falange Espanyola.

Entre els noms i domicilis que demanen demanar hi ha el del president fundador del Partit Popular (PP), Manuel Fraga.

A més, demanen llistes de desapareguts, assassinats i torturats i de les fosses comunes trobades a Espanya, un cens dels nens robats durant la dictadura i informació de "totes les empreses privades beneficiades del treball forçat i esclau dels presos republicans que encara segueixen actives ".

Milers de persones es manifesten contra la impunitat

2010-04-24T14:02:00.000-07:00

Concentracions arreu de l´estat, i també davant de les embaixades espanyoles de Buenos Aires, Londres i Paris, també d´altres ciutats del mon, han reunit milers de persones per reclamar que es pugui investigar els crims del franquisme i jutjar els criminals responsables d´aquells crims. Aquesta és la primer movilització general que han llançat conjuntament totes les associacions de víctimes del franquisme. La Comissió en Memòria de les Víctimes del Feixisme de Ripollet, també s´ha sumat a aquestes concentracions d´avui 24 d´abril de 2010.

El 24 d´Abril a les 18,30h.tots a la Plaça Sant Jaume.

2010-04-17T06:01:00.000-07:00

CONCENTRACIÓ CíVICA

INVESTIGAR ELS CRIMS CONTRA

LA HUMANITAT NO ÉS DELICTE

1.000.000 de morts en execucions, bombardejos, desnutrició, assassinats, combat...

50.000 exiliats a Veneçuela, Mèxic, Argentina, Xile, República Dominicana,...

300 fosses comunes localitzades amb milers de persones enterrades

Èxode cap a França de 465.000 espanyols

30.000 nens robats a les seves mares i pares

200 camps de concentració i U.D.T

Més 113.000 desapareguts

BARCELONA

24 ABRIL 18:30 h

Pl Sant Jaume

CONVOCATÒRIA A TOT L’ESTAT, A LA MATEIXA HORA I DATA

L´advocat argentí Carlos Slepoy presenta querella contra el crims de Franquisme.

2010-04-15T05:15:00.000-07:00

L´advocat argentí Carlos Slepoy va presentar la querella contra els crims franquistes, que la justícia espanyola es nega a jutjar, comesos entre el 17 de juliol de 1936 i el 15 de juny de 1977, amparant-se amb el principi de jurisdicció universal que contempla la Constitució Argentina. Si els jutges de la República Argentina accepten encarregar-se dels casos, qualificats de genocidi a gran escala, comesos pels feixistes espanyols, s´obra la porta que la justicía espanyola, escudant-se amb la llei d´amnistia de 1977, mate trabada. Segons les lleis internacionals cap llei estatal pot impedir jutjar crims de lesa humanitat, ni tan sols amb el pas del temps aquests crims prescriuen. A partir d´ara si la justícia espanyola no assumeix les lleis internacionals, podria donar-se el cas de que es multipliquessin les querelles criminals contra els feixistes espanyols arreu del mon. I la justícia espanyola hauria d´encarar les sol.licituds d´extradició internacional de molts dels criminals que campen lliurement per l´estat espanyol des de juliol de 1936 fins avui dia.

Querella contra la Justícia Espanyola a Argentina.

2010-04-13T11:16:00.000-07:00

Als seus 90 anys, Darío Rivas encapçala la querella en què els familiars de víctimes del franquisme tenen posades ara totes les seves esperances: la que dimecres es dipositarà a la Cambra Federal argentina per genocidi i crims contra la humanitat durant la Guerra Civil espanyola i la dictadura franquista.

"A Espanya el Tribunal Suprem està del costat dels assassins, i jo això no ho puc consentir perquè va ser Falange la que va assassinar al meu pare, Severino", va dir. Severino Rivas, alcalde republicà de Castro de Rei (Lugo) va ser executat i llançat a una cuneta. Darios va saber ja a Buenos Aires, on el seu pare li havia enviat per estudiar, que s'havia quedat orfe.

També Inés García, filla d'un altre exiliat espanyol, i familiar de dos afusellats i un desaparegut, encapçala aquesta querella contra el franquisme, que signen l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica i totes les grans organitzacions argentines de defensa dels drets humans ( Abuelas de Plaza de Mayo, Lliga Argentina pels Drets de l'Home, Moviment Ecumènic pels Drets Humans, Associació de Detinguts i Desapareguts ...) a més del Nobel de la Pau argentí Adolfo Pérez Esquivel.

El jutge del Suprem José Antonio Martín Pallín creu que la querella té possibilitats de ser admesa aplicant el principi de justícia universal "perquè es tracta d'un genocidi clar". Inés García explica que li agradaria que els responsables encara vius siguin cridats a declarar en un judici "perquè els culpables quedin retratats com a culpables, i les víctimes com a víctimes"

S´apel.la a la justícia Argentina perquè jutgi el crims franquistas.

2010-04-09T13:26:00.000-07:00

El proper dimecres 14 d´abril, coincidint amb el 79 aniversari de la proclamació de la república es presentarà als Jutjats Federals de la República Argentina una querella pel genocidi que van cometre entre 1936 i 1977 els colpistes franquistes. La querella es presentarà amparant-se amb el dret de jurisdició universal que reconeix la constitució de la República Argentina. Les associacions de víctimes dels crims franquistes comptaran amb el suport l´Asociación de Abuelas de la Plaza de Mayo i d´altres organitzacions argentines i internacionals. L´advocat Carlos Slepoy, conegut per haver tirat endavant causes contra el militars de la dictadura argentina, s´encarregarà de presentar aquest recurs judicial. Aquesta iniciativa vol acabar amb la impunitat que la justícia espanyola aplica , emparant-se amb la llei d´Amnistia de 1977, i que beneficia als criminals de la dictadura espanyola.

Si aquesta denúncia judicial prospera, molts responsables de l´estructura i els aparells del franquisme, des de ministres fins a militars i policies, implicats en actes criminals, podran ser citats per la justícia del país Sudamericà, i es demostrarà que la jurisdicció internacional no és un acte de neocolonialisme, que també pot aplicar-se des de qualsevol país del mon, per jutjar crims comesos a qualsevol lloc.

Difícil labor.

2010-03-29T07:45:00.000-07:00

Des de la Comissió en Memòria de les Víctimes del Feixisme de Ripollet, al llarg d´aquests 8 anys d´existència ens em enfrontat a múltiples dificultats que fan que els fruïts recollits hagin estat en general molt minsos, i la compressió generada al llarg d´aquests anys sigui clarament insuficient.

D´entrada, la primera dificultat, sens dubte, ha estat el pas del temps; una llarga dictadura, més una transició pactada amb les forces de la dictadura que condicionava com a element fonamental l´oblit per part de les forces democràtiques de tota reclamació, moral o judicial, sobre els responsables de la repressió i els assassinats comesos des de la rebel.lió militar de 1936.

D´altra banda el poc desenvolupament en general que em tingut les associacions que hem treballat el camp de la justícia històrica envers les víctimes del feixisme, en general amb poca implicació per part de la societat civil, i dels afectats o familiars, que han caigut en el desencís, la por, encara, o el mateix oblit i falta de consciència. Amb això ha contribuït la politització partidista, que ha intentat utilitzar gairebé sempre el tema de l´anomenada memòria històrica, s en un sentit parcial, sense tenir mai en compte el deure moral que una societat democràtica ha de tenir amb el defensors de la democràcia i la llibertat.

Si el debat sobre les víctimes del feixisme d´entrada va arribar tard a la societat espanyola, no tant a la catalana, la labor de treball pràctic de reconeixement i dignificació de les víctimes, ha arribat tard arreu de l´estat sense excepció, i no parlem pas de les actuacions judicials, que encara no han arribat, i probablement no arribaran mai, fent de l´Estat Espanyol una excepció única dins dels països anomenats democràtics.

Les circumstàncies a partir de 1975 podien haver facilitat una revisió històrica, en aquells moments la força i conscienciació de la societat, hagueren imposat potser una moral i una justícia realment democràtica, però els partits que podien haver liderat aquesta societat envers la justícia històrica, van renunciar a aquest camí, i es van dedicar a desincentivar, les reclamacions de la societat. A partir dels anys 2000, amb més de 25 anys de retard, amb el que això afecta al record i les vivències dels pocs supervivents que poden encapçalar ja les reclamacions de justícia, van començar a obrir-se escletxes, de vegades propulsades pel canvi d´estratègia d´alguns partits polítics, d´altres pels mitjans de comunicació, d´altres per associacions i persones que mai han deixat de reclamar justícia. En un moment semblà que una nova embranzida de la societat posaria les coses al seu lloc, però no ha estat així. El poder judicial, les forces hereves de la dictadura, la timidesa dels partits polítics, uns mitjans de comunicació massa dependents del poder econòmic i polític, han fet que el conjunt de la societat moltes vegades vegi les reclamacions d´associacions com la nostra, com un acte minoritari, més relacionat amb la nostàlgia que no pas amb la construcció de la democràcia, la justícia i la llibertat.